Les completes
Les completesAnada a completes
Les completes
Les completes
Les completes
Les completes

Completes

Introducció

A les terres catalanes, com en molts altres països mediterranis, segons l'historiador i folklorista mallorquí Gabriel Llompart, des de molt antic la festa s'ha estructurat al voltant de tres disposicions: la celebració religiosa, la dansa i les curses o competicions (que ara nomenem esports). En el curs dels segles l'esquema no ha canviat gaire i en tot cas només s'ha mogut el punt d'equilibri entre aquests components vers un o altre cantó segons l'època i circumstància, tot depenent del pensament, el corrent dominant i les relacions entre poders i la seva influència i ressò social.

És notori que respecte de les pràctiques en els temps de l'antic règim i encara més de les de l'època medieval, la festa s'ha dessacralitzat i tanmateix, del vell i fràgil equilibri entre el sagrat i el profà, entre la dimensió transcendental i la dimensió lúdica, en depèn la noció i la perdurabilitat d'una festa que, no en va, anomenem major.

La festa major, en el sentit de festa patronal lligada a una determinada comunitat supraparroquial, que en el nostre cas és un municipi, és un concepte relativament modern, del temps en què els municipis es van consolidar com a model administratiu i de poder lligats a una gent i un territori. La civilitat s'havia anat creant al redós de les parròquies i els campanars. El so de les campanes assenyalava i regulava les categories del temps individual i col·lectiu, contribuint així a la formació del cos social. En aquest sentit, atenent les arrels cristianes d'allò que anomenem Catalunya, els sants patrons de cada lloc, a més de ser un referent moral, determinen una part important de l'univers simbòlic conegut i acceptat pel grup de convivència que sent i fa seva la festa. El sant patró fixa un mite en l'imaginari col·lectiu, que assenyala, a més de l'espai i el temps de la celebració, els límits del reconeixement de la comunitat.

En el cas de Reus, que des de fora s'intueix com una societat definida, consolidada i ben estructurada, és ben segur que les seculars adscripcions religioses de diverses generacions, incloent-hi naturalment també l'acció dels sectors a la contra, hi tenen molt a veure.

Les completes

Les completes constitueixen la darrera part de l'ofici diví amb què finalitzen les hores canòniques del dia. L'ofici diví és una acció litúrgica de caràcter públic i oficial, basat en la lectura de textos de la Sagrada Escriptura i dels pares de l'Església Catòlica i també el rés dels Salms. Es practica ordenadament repartit durant la jornada en les conegudes com a hores canòniques.

La de completes és la que es resa al final del dia. Pel seu origen monàstic, la pregària litúrgica de l'hora de completes tenia una peculiar estructura amb caràcter penitencial, encomanant-se a Déu abans del repòs quotidià i implorant protecció en els temors de la nit. S'acabava amb les paraules de comiat del Nunc dimittis o Càntic de Simeó, i finalment també s'invocava la Mare de Déu.

La seva incardinació en la festa major, com antigament en altres festes importants de ressò popular, s'explica pel sentit litúrgic que molt bé expressava l'eminent liturgista i biblista català Frederic Clascar en el seu Eucologi de difunts (1916) «Segons consuetud, ja de l'Antic Testament, el dia litúrgic és de posta a posta de sol. La imminència d'un sant adveniment és ja part del goig, i la vigília d'una festa ha tingut sempre un esclat de joia més remorós, a voltes, que la mateixa diada.».

En aquest sentit, les normes universals sobre l'any litúrgic i calendari romà general indiquen que el dia litúrgic abasta de la mitjanit a la següent mitjanit, amb excepció de diumenges i solemnitats, que el dia litúrgic comença al captard de la vigília. La festa del 29 de juny, dels sants Pere i Pau, ja té la categoria de solemne en el calendari romà general, però en el cas d'una festa major, com a sant propi de la comunitat, igualment l'adquiriria.

En aquest cas, doncs, les completes tenen la categoria de solemnes, i per això es practiquen a la vigília i en un format extraordinari en l'acompanyament musical, la il·luminació, l'engalanament floral o enramat i la indumentària d'oficiants i feligresos.

La celebració de les completes a Reus va precedida pel cerimonial de l'exposició de la imatge del sant patró, el qual hostatja una relíquia de Sant Pere. Aquesta figura d'argent repussat, cisellat i puntat, constitueix l'element central i més emblemàtic de la festa major, però a més del significat espiritual que té per a molts reusencs, és alhora una preciosa peça monumental de l'orfebreria catalana del barroc. Cada any queda exposada des de les Completes solemnes de la vetlla de Sant Pere fins a l'endemà, quan retorna la processó amb el sol ja post. Durant aquest període, la relíquia és a bastament visitada i venerada, tant a la pròpia església, en el presbiteri, com pels carrers de la ciutat durant la processó. La resta de l'any es guarda tapada amb un domàs i tancada en el voluminós sagrari que es troba sota del retaule principal de l'altar major, al centre del presbiteri, en una situació elevada i custodiat per una porta amb tres panys que els obren tres claus diferents. La porta és ornamentada per un baix relleu que mostra la tiara pontifical i les claus de Sant Pere.

L'anada

L'assistència a les Completes dels representants de la ciutat, presidits per l'alcalde, és practicada en una determinada disposició protocol·lària. El Ple de l'Ajuntament i els seus convidats van a les Completes acompanyats pel seguici festiu de la ciutat. Per això, gegants, figures, entremesos, balls i castellers s'apleguen ja molt abans a la plaça del Mercadal per organitzar ordenadament la desfilada. La part central de la plaça es troba acordonada mentre s'hi prepara la Tronada i els focs d'artifici que s'encendran en el retorn de l'església, i això fa que els actuants del seguici i les figures, en l'espai lateral a tocar dels edificis circumdants, es barregin amb el públic assistent, el qual és obsequiat pels balladors amb esporàdiques exhibicions.

L'ambient que s'hi respira és una barreja de goig i de frisança per la gran festa que està a punt de manifestar-se ja de forma plena i irreversible. Aquesta il·lusió, que es corrobora per les salutacions i felicitacions entre els que allà es retroben, s'ha anat congriant durant el dia des del Campanar de la Prioral i pels carrers de la ciutat. Els vols i repics de les campanes, distribuïts en tres convocatòries, a les nou del matí, al migdia i a les cinc de la tarda, omplen l'aire de tocs de festa. Els del matí i la tarda anuncien la sortida dels gegants, nanos i l'Àliga, que recorren la ciutat. Per això, la campana dels quarts, la de Sant Bernat, que històricament ha repicat en aquesta comesa, és coneguda popularment com la campana dels gegants, mentre que el toc general del migdia, a l'hora de l'àngelus, que combina vols i repics de les quatre campanes que actualment disposa el Campanar, és el que assenyala la solemnitat en l'instant àlgid del jorn de vigília. Antoni de Bofarull i Brocà expressa amb versos precisos els sentiments que desferma aquesta vigília, en la composició poètica «Lo Campanar de Reus» (1863):

«Mes fora penas; no ploreu, nó,
que tothom té alegria
perquè demà és lo dia,
lo dia de San Pere, de la festa major.»

L'anada a Completes dels representants i dignataris de la ciutat resol l'expectativa dels anuncis i marca l'inici oficial de la festa major. La sostinguda restauració de balls i entremesos que s'ha produït en el darrer quart de segle equipara i fins supera segurament el de les festes majors vuitcentistes, i això fa que pel seu volum, l'inici de la desfilada del seguici comenci ja una hora abans de la cerimònia religiosa, tot i la curta extensió del trajecte entre la seu municipal i el temple. El seguici festiu de la ciutat l'obre el Ball de Diables i el tanca l'Àliga, símbol del poder municipal, i per això, just abans de la sortida, aquesta figura dispensa a la porta de l'Ajuntament una curta ballada de salutació a les autoritats que es troben allà congregades.

Finalment, la corporació municipal surt de l'Ajuntament precedida per l'Àliga just darrere els castellers. La comitiva d'autoritats i convidats l'obren els dos macers situats a banda i banda, cadascun amb una maça sobre l'espatlla, unes precioses peces de l'orfebreria barroca obrades el 1712 per l'argenter barceloní Francesc Via, el mateix que uns anys abans (1697) havia cisellat la imatge-reliquiari de Sant Pere. Cada maça du encastats als quatre vents quatre esmalts idèntics que representen una àliga coronada, símbol del poder municipal, mentre que en el pit hi llueix la rosa de Reus, emblema de la vila i ciutat. Aquestes històriques joies la resta de l'any es guarden exposades, penjades i engrillonades en una paret del despatx de l'alcalde.

Els macers, fins entrat el tercer mil·lenni, vestien uniforme a l'estil de l'antic règim, amb jaqué i pantaló sota genoll de tela negre, com la mitgeta, camisa i guants blancs i corbatí negre, tocats amb barret de cresta també negre i sabates amb sivella grossa. En els darrers anys fan de macers dos municipals amb el vestit de gala comú dissenyat recentment, amb jaqueta llisa embotonada en daurat, pantaló blau amb ratlla lateral i coberts amb gorra de plat. Els segueix la bandera de la ciutat portada per un banderer i dos cordonistes, vestits d'etiqueta.

Després vénen els regidors, també mudats i lluint l'escut i la medalla municipal, tots distribuïts ordenadament en amples files i rengleres. Els de la majoria governamental ostenten vares de comandament. També s'hi apleguen alcaldes de la comarca. Finalment ve l'alcalde de la ciutat amb el bastó, flanquejat pel primer tinent d'alcalde i el tinent de Cultura, també amb vara, acompanyats pels convidats d'honor, de rangs diferents segons els anys.

Quan la corporació arriba a la placeta de Sant Pere, els castellers basteixen uns pilars d'homenatge a banda i banda de la porta de la Prioral alhora que tots els elements festius els obsequien amb una ballada conjunta. Des de fa una vintena d'anys, ritualment també s'encén l'antiga teiera situada enlaire al peu del Campanar, tot rememorant aquest antic sistema d'il·luminació.

completes1
completes1
completes2
completes3
completes4

En el temple

Dins de l'església, mitja hora abans ja s'han anat ocupant els primers bancs, majorment de gent gran i de mitjana edat, reusencs de tota la vida que esperen l'esdeveniment amb confiança i expectació alhora. Com a recent signe dels temps, molts porten petites màquines de retratar, que fan servir repetidament, al marge dels fotògrafs oficials de la festa, que també prendran instantànies del cerimonial.

Se sent una lleu remor de fons de les gralles al carrer entonant la versió reusenca del «Toc de processó», que es barreja amb la xerrameca de l'església, que es va omplint poc a poc. A ulls d'un foraster dóna la impressió que tots aquells congregats a la tradicional pregària ocupen, almenys als primers rengles darrere dels reservats a autoritats, uns llocs preestablerts per la consuetud. En veu baixa els presents conversen animadament. L'habitacle del sagrat convida a la reflexió i és on es manifesta més clarament la funció de la festa major com a fita referencial comunitària de l'implacable pas del temps.Un xicot de mitjana edat comenta a un matrimoni més gran qüestions polítiques i d'actualitat; amb la càmera pren una instantània del presbiteri i comenta «Abans de venir he estat mirant fotografies de deu anys enrere i m'he fet un tip de plorar». Llavors la conversa deriva cap a temes de salut i intervencions quirúrgiques d'algun familiar absent. Una dona gran que camina feixuga és a punt d'entrar en una renglera i recula contrariada en veure el seu lloc habitual ocupat per intrusos, situant-se finalment a la fila de darrere, on desplega el seu ventall, com la resta de senyores allà presents. També s'hi veuen confrares de la veïna parròquia de la Sang; també festers poc habituals de les celebracions ordinàries i fins i tot algun baliga-balaga amb calça curta.

A mesura que s'acosta l'hora, als laterals del presbiteri hi comença a regnar una certa agitació. El prior, de paisà, entra i surt de la sagristia tot donant instruccions als seglars que aconduiran la cerimònia. El veterà organista, Sr. Josep M. Mas Bonet, també hi és present, posant-se d'acord amb el director de cant, situat prop de l'ambó de l'evangeli. Uns feligresos notables arriben més tard i en trobar-se els primers bancs ocupats, primer es col·loquen més enrere, però finalment opten per ocupar seient a la primera capella lateral, en situació preferent, després de saludar i fer comentaris a uns i altres. El director del cant encén els micròfons i fa callar la gent per assajar breument els temes de la celebració.

A les nou del vespre l'església ja és plena del tot, mentre les campanes no deixen de repicar quan ja porten més d'un quart fent-ho. Quan l'Àliga arriba a la plaça de Sant Pere s'obren de bat a bat les portes del cancell i el prior hi acudeix amb rapidesa, travessant l'església revestit amb alba i estola, i tanmateix encara aprofita per saludar alguns feligresos tot passant. La gent es va aixecant i mira cap a la porta, que emmarca la majestuosa figura de l'Àliga. Se senten les gralles que inicien el «Toc de castells» per als dos pilars d'homenatge que s'eleven a banda i banda de la porta, però el seu so arriba barrejat amb el de totes les altres músiques dels balls, gegants i figures que es posen alhora en moviment, tots embolcallats pels compassos de la Banda Simfònica de Reus, situada darrere de la corporació, que tanca definitivament la comitiva.

Les autoritats corresponen amb aplaudiment i finalment travessen el llindar de la Prioral i són saludades pel prior, que al costat de l'alcalde els acompanya vers els primers bancs, que tenen reservats a banda i banda. El temple ja és ple de gom a gom i tothom es gira cap al passadís central mentre desfila la comitiva, escortada per sis guàrdies municipals, als sons d'una tocata a ple orgue que reforça la magnificència del moment.

La cerimònia de les claus

Una agradable olor d'encens indica que el prior i els demés preveres ja s'han revestit a la sagristia del Santíssim i inicien la processó interior de la capella del Santíssim al presbiteri, precedits de creu alçada i encenser portats pels acòlits, obrint la comitiva de diaques, preveres i finalment el prior acompanyat per dos celebrants. El prior llueix una antiga capa pluvial granatosa que fou regalada pel fill del pintor Marià Fortuny a meitat del segle xix, peça que, malgrat ser pesant i calorosa, es reserva per a aquest acte. Els acompanyants que el flanquegen vesteixen dalmàtiques del mateix color que la pluvial. La resta de preveres van vestits amb alba, estola i cingle (comprovar). Quan l'arquebisbe assisteix a la cerimònia, n'ocupa la presidència i al ritual s'hi afegeixen les disposicions pontificals pròpies de la seva dignitat.

Quan la clerecia ja està situada al presbiteri es procedeix a la singular cerimònia de les tres claus. Aquest cerimonial va iniciar-se com un estricte tràmit funcional de seguretat i amb els segles ha esdevingut un ritual amb connotació simbòlica. Com ja s'ha dit, el sagrari que conté la imatge de Sant Pere el custodien tres panys de diferents claus i per poder fer l'extracció cal obrir-los tots tres. Just abans de Completes és l'única ocasió de l'any on s'apleguen les tres claus, fins a l'endemà, quan s'acaba la festa. La resta de l'any les claus són guardades per tres persones diferents. L'una la té el prior, l'altra l'alcalde i la darrera el síndic de la comunitat de preveres, un antic càrrec desaparegut que actualment recau en el prevere de més edat. En el pla simbòlic, la possibilitat de reunir les claus i obrir el sagrari implica una entesa formal entre l'estament eclesiàstic i el polític. En definitiva, la pau social i la bona disposició dels implicats com a requisit indispensable per a la celebració de la festa grossa.

Un prevere jove recull les tres claus de cada un dels servants i s'enfila en una banqueta fins a la porta dels tres panys. Hi posa les tres claus i els fa córrer. Tot seguit obre la porta i treu el sant, el descobreix, el baixa i el col·loca sobre una peanya situada a la grada, tocant a l'altar, per la banda de l'evangeli. És un moment de gran solemnitat que es festeja amb el cant dels goigs a Sant Pere, acompanyats per l'orgue, càntic que és conegut i entonat per la majoria dels presents. Després comencen les Completes pròpiament dites.

Aquesta seqüència ritual que marca l'inici del periple sagrat i la centralitat de la festa, possiblement és la causa que a Reus sigui un dels pocs llocs del Principat on s'ha mantingut vigent la celebració de les Completes de festa major, més ençà de les reformes del Concili Vaticà II.

Actualment es segueix el format litúrgic d'una celebració de la Paraula, sense trencar però amb l'antiga estructura de l'oració de les Completes. Comença amb el cant de l'«Himne a Sant Pere i Sant Pau». Segueix el cant de tres salms en esquema responsorial de cor (l'assemblea de fidels) i solista. Continua amb una lectura del Nou Testament relacionada amb Sant Pere, comentada després en una homilia. La segueix la pregària dels fidels. Es canta després el parenostre (anys enrere s'havia cantat també de forma responsorial, fent el rés entonat el celebrant i responent tot el poble «amen» després de cada un dels paràgrafs que componen la significativa oració). Finalment es fa una oració conclusiva i la benedicció.

tornada1
tornada1
tornada2
tornada3
tornada4

La tornada

Acabades les Completes, la corporació municipal retorna cap a la casa del consistori, precedida pel seguici com és preceptiu. La magnitud de la desfilada encabida en un trajecte tan curt actualment obliga als responsables a iniciar-la molt abans d'acabar-se la cerimònia de les Completes, i malgrat tot es fa difícil ajustar el moviment de comparses i autoritats. En aquest sentit s'ha pervertit en part el concepte de l'acompanyament de gegants, figures i balls a dignataris municipals. A l'observador pragmàtic li podria semblar que són més aviat les autoritats els qui acompanyen els balls. De fet hi podria assistir la corporació en solitari exclusivament a l'església, com fa en altres ocasions, però la presència del seguici és precisament, des de molt antic, la que dóna rang de festa major a la manifestació.

No s'ha de perdre de vista però que l'anada i la tornada de Completes no es tracta d'una processó i qui marca o hauria de marcar la pauta de la desfilada és la presidència, és a dir, l'alcalde i els seus acompanyants. Tot plegat és conseqüència d'un canvi de mentalitat, perquè mentre antany els portants i balladors eren gent assalariada o sotmesa a una estricte disciplina gremial, actualment l'organització i estructura del seguici es recolza en l'associacionisme, i uns anhels de participació i de gaudi en una disposició molt més relaxada però altrament respectable. Tanmateix hi ha un tempo que s'ha de mantenir, deixant de banda exhibicions senceres i innecessàries, sobretot si es considera que el que aplega la gent al Mercadal és allò que vindrà després, l'apoteosi de la vigília que s'inicia quan l'alcalde surt al balcó del seu despatx.

El retorn del seguici festiu a l'Ajuntament després de Completes presenta algunes singularitats. D'una banda a la corporació municipal s'hi afegeix el prior, el qual és convidat per l'alcalde a retornar amb ell i la resta d'autoritats fins a la casa del municipi per presenciar la Tronada. D'altra banda els balls desfilen ordenadament fins a la porta de l'edifici municipal. Al cantó de la plaça del Mercadal que va de dret a l'entrada se situen a banda i banda els gegants tot esperant les autoritats, i quan passen pel davant seu, les altes figures fan uns lleus moviments a dreta i esquerra en reconeixement dels il·lustres representants que arriben finalment al seu destí.

Una altra manifestació que s'ha consolidat en els darrers anys i és esperada en aquest retorn nocturn és la proesa protagonitzada pels Xiquets de Reus de muntar un pilar de quatre a la porta de l'església i fer-lo caminar sense parar en el centenar llarg de metres que els separa de la porta de l'Ajuntament. És extraordinària i sorprenent la velocitat amb què fan córrer la construcció en aquest periple i el tremp de la canalla a la part alta de l'espadat, amb un capteniment envejable que és profusament reconegut i ovacionat per la gent que omple la plaça. La conclusió d'aquesta singladura i la posterior entrada de les autoritats a la seu municipal marca ja la imminència del remat igni de la jornada, que comença amb la Tronada i acaba amb un petit castell de focs que es clou amb apoteosi i tres morterets.

Cal esmentar també com a signe dels temps recents en el retorn de les Completes, la presència a la plaça del Mercadal de maquinària per a la realització televisiva, a voltes ostentosa i fins molesta, però malgrat tot, necessària. Si considerem que l'escenificació de la festa és pensada i realitzada en un marc i un format medievals, mentre que la població reusenca de llavors ençà s'ha multiplicat per vint o per trenta, això, sense tenir en compte ni la rodalia ni els forasters; és imprescindible habilitar mitjans que facin assequible l'ancestral festa patronal al ple de la comunitat actual que s'identifica com a pertanyent al municipi de Reus.

Per projectar vers el futur les manifestacions tradicionals en una societat populosa i complexa com la nostra, es fa imprescindible recórrer als recursos tecnològics de la difusió de masses i alhora vehicular-ho en un llenguatge apropiat. D'ací la necessitat que la retransmissió audiovisual dels actes de la festa major es materialitzi en una realització prou acurada i rellevant, però també sense entorpir ni distreure la natural evolució de la celebració. Cal repensar l'escenari festiu en els paràmetres d'un plató televisiu sense que es noti la intervenció. En aquest sentit, darrerament s'ha habilitat el terrat de l'edifici de l'Ajuntament com a estudi provisional de la televisió de Reus en la retransmissió festiva, mentre que les càmeres fixes i movibles es situen en el lloc més adient en cada moment de la festa. S'ha superat així l'obstacle i la nosa que representava en els darrers anys habilitar el plató provisional dins de la ja prou atapeïda plaça del Mercadal.

D'aquesta manera el privilegi de l'assistència presencial a determinats actes emblemàtics de la festa major, forçosament limitada per un marc físic real i inamovible, es fa extensiu a tota la ciutadania i molt especialment a tots aquells a qui les circumstàncies personals, sigui l'edat, la malaltia o les ocupacions, no els ho permeten. Així tothom pot veure l'instant solemne en què l'alcalde ja en el balcó treu el mocador blanc que autoritza l'ambaixada de Mantenidors de la Tronada i convidats d'honor, que són a peu de plaça, a calar foc al reguer de pólvora que fa esclatar els trons de joia del súmmum de la festa popular.

 

Monogràfics

Pirotècnia i castells de focs a les festes reusenques
Crònica de la Marina Reial (de S.M. Carnestoltes)
La festa major reusenca, dels inicis fins al segle XIX
Els vestits de la Vitxeta
 
 

Informació

La botiga de la Festa
Agenda
Calendari festiu a les escoles
 
 

Cercador

Actes de la festa

El repartiment del programa
El mercat al Mercadal
L'assaig del Seguici
Ballades de sardanes i esbarts
La Cercavila de foc
Barraques de Festa Major
El pregó
Cercavila del Masclet
El tomet de Sant Ganxet
Els concerts vermut
Les completes
Revetlles i concerts
El migdia de Sant Pere
L'Ofici
La processó