Imatge de Sant Pere
Imatge de Sant PereEl Sant descobert del tàlam en l´esclat de la Tronada
Imatge de Sant Pere
Imatge de Sant Pere
Imatge de Sant Pere
Imatge de Sant Pere

Sant Pere, patró de la ciutat

La diada de sant Pere i de sant Pau, el 29 de juny, es començà a celebrar a Reus des del mateix moment de la fundació, al segle XII; si més no, perquè era un culte universal des dels primers segles del cristianisme.

A Reus, però, devia prendre una significació especial des dels primers moments o ben aviat, perquè fou adoptat com a patró de la parròquia. Les raons que impulsaren els reusencs a triar sant Pere i no un altre, avui només les podem intuir, i poden ser diverses. Podria ser que el culte hagués arribat a cavall de la devoció dels primers colons que cap a mitjan segle xii s’establiren en aquestes terres i fundaren Reus: és a dir, portat pels primers reusencs; o bé, potser més probable, que el patronatge l’hagués imposat la senyoria feudal de la llavors naixent vila –i que tot seguit es presentarà– i que d’aquesta feta hagués arrelat el culte des dels primers moments.

Els primers esments documentals

Fos com fos, el fet és que el temple inicial que s’erigí a la vila, a la segona meitat del segle xii, li fou dedicat. Ho mostra el primer document conegut que concreta el seu nom: «eclesiam Sancti Petri de Reds», és a dir, «església de Sant Pere de Reus». Es tracta d’un esment documental de l’any 1205: aleshores no feia gaires anys que s’havia bastit el temple i fins és possible que encara fos en plena construcció o bé que no estigués enllestit del tot.

D’abans de 1205 també es conserven alguns textos que parlen de l’església de Reus, però sempre ho fan sense esmentar el nom del sant titular, de la mateixa manera que passa a l’hora de citar la majoria de les esglésies de la diòcesi: normalment assenyalen només el nom del poble, però no l’advocació. La qual cosa, però, no implica que no hi hagi a Reus d’altres notícies que s’hi puguin relacionar.

Es coneixen almenys dues referències més a sant Pere. Tot i que per si mateixes no justifiquin que existís un patronatge sobre la vila, no per això deixen de ser interessants i fins prou simptomàtiques, en certa mesura.

La primera té relació amb la seva diada, el 29 de juny. En un tal dia de l’any 1159, l’arquebisbe de Tarragona donà un terç de la senyoria feudal de la vila al capítol de canonges de Tarragona. La donació consistí en la vila de Reus i tot el seu terme, amb les terres de conreu i les ermes, la dominicatura, així com l’església i la parròquia que s’havia de crear, amb tots els seus termes, els delmes i les primícies, les ofrenes, les estipulacions i els altres béns que hi pervenien, i també l’església de Sant Fructuós –a Tarragona–, amb tot el seu alou i honor, amb les terres conreades i les ermes, els delmes i les primícies, i tots els béns que li pertocaven. Tot això, l’arquebisbe ho donà al capítol per atendre les necessitats de vestuari dels canonges. En retingué, però, la jurisdicció, de manera que continuà, de dret, com a senyor directe de la vila.

Potser es tracta d’una coincidència de data sense més valor que la simple anècdota, perquè en aquest moment el temple i la parròquia de la vila encara no existien. Però també podria ser ben bé que no ho fos tant, de coincidència, i que s’hagués elegit precisament aquest dia i no un altre pel seu valor simbòlic. Si fos així, podríem pensar que llavors, quan encara feia molts pocs anys que existia la vila, la devoció ja hi era.

La segona notícia, més tardana, és del 1207, que és quan es resolgué un plet que portaven entre el cambrer i el castlà de la vila. La sentència ens permet d’assabentar-nos que Sant Pere també era el nom que singularitzava un mas del terme, del qual sabem que el cambrer en retingué la totalitat de la jurisdicció i que, probablement, corresponia a la dominicatura que l’arquebisbe es reservà el 1154. El nom de Sant Pere, doncs, distingia una propietat senyorial, la qual cosa pot fer creure en una devoció específica al sant per part dels primers senyors feudals de la vila. Un mas –o una partida de terra– que suposem que devia ser en algun lloc cap al camí de l’Aigua Nova. Potser el mateix que el segle xv se’n deia la Pobla de Sant Pere i a principis del xvi el Cós de Sant Pere.

També pot avalar la devoció senyorial l’existència, a la catedral de Tarragona, d’un benefici dedicat a sant Pere i santa Tecla, que l’arquebisbe Ramon de Castellterçol fundà el 13 d’octubre de 1198. De tota manera, al llarg dels temps medievals, la diada de sant Pere a Tarragona –a diferència de Reus– era considerada una festa mitjana, sense processó, tret que escaigués en diumenge.

D’altra banda, i ja dins del segle xiii, corrobora el patronatge una concessió feta pel papa Innocenci IV l’any 1248, per la qual posava sota la seva protecció la persona del canonge cambrer de la seu de la catedral de Tarragona i senyor feudal de Reus. Especialment hi posava la vila de Reus i la seva església de Sant Pere, amb totes les seves pertinences.

Es conserven també esments a la devoció reusenca a sant Pere a la documentació local de la segona meitat del segle xiii: així ho trobem escrit en pergamins dels anys de 1275 i 1281, i, sobretot, ja al segle xiv, que és quan la trobem molt documentada.

Mostres de devoció

Els reusencs medievals eren devots de santa Maria i de sant Joan, entre altres. Però sobretot ho eren, i molt, de sant Pere. Només cal assenyalar que, dels quinze beneficis que es coneixen fundats al segle xiv, nou li són dedicats. Aquest és el llistat de les persones que havien creat aquests beneficis, és a dir, que havien instituït una quantitat de diners per celebrar, anualment i a perpetuïtat, algun tipus d’acte litúrgic en honor del sant:

  • Guillem Litra, el 16 de maig de 1310
  • Bartomeu Mir, el 24 de novembre de 1321
  • Guillem Pasqual, el 13 de juny de 1325
  • Marc Poca i Francesca Galbanya, el 14 de desembre de 1327
  • Folquet de Fontcoberta, el 5 de març de 1338
  • Guillem Muster, l’11 de maig de 1359
  • Berenguer Brurgar, el 23 de febrer de 1388
  • Guillem Salelles, el 3 d’agost de 1394
  • Ramona Salelles, el 25 de juliol de 1395

Hi ha encara altres elements que permeten mesurar la notable extensió local de la devoció. Per exemple, les deixes testamentàries dels reusencs del segle xiv: en el 92,73 % dels testaments hi figura algun llegat pietós destinat a sant Pere. També podem observar que el nom de Pere era el més comú a la població: el 1445, s’ho deien el 17,31 % dels caps de casa.

Abans d’acabar el segle xiv els reusencs devien considerar que el retaule de l’altar major, probablement romànic, ja no era adequat i el 1382 n'encarregaren un de nou al pintor barceloní Joan Cesilles (o bé Joan Illes). El nou retaule fou instal·lat a l’altar major de l’església parroquial –prioral, des del 1326– l’any següent i beneït per la diada del sant de 1383. Aquest retaule presidí l’església durant més de cent setanta anys, ja que al segle xvi quan es bastí el nou temple –l’actual– el seguí encapçalant fins que a partir de mitjan segle se’n féu un de nou i aleshores passà a segon terme, a una de les capelles laterals, on fou conegut com «Sant Pere lo Vell».

Es féu un nou temple prioral a causa de la poca capacitat del vell, perquè a la darreria del segle xv Reus havia crescut molt en veïnat i ja no era suficient per encabir tots els fidels. Evidentment fou posat, com l’antic, sota l’advocació de sant Pere, com el nou retaule de l’altar major, enllestit ja ben entrat el segle xvii. Aquest és el temple que, amb algunes reformes i afegits –capelles del Santíssim i dels Dolors– continua presidint avui la ciutat.

La devoció a sant Pere també ha deixat prou senyal a la toponímia: un dels primers carrers de la vila del qual se’n coneix el nom és precisament el de Sant Pere, el 1368. No sabem ben bé on era aquest carrer, que hem de suposar al redós de l’església, o almenys proper. També es conegué amb aquest nom un dels portals de la muralla des de finals del segle xvi, quan hom hi posà una imatge seva. Aquest portal unia el carrer de Robuster –des d’aleshores, dit de Sant Pere– amb el raval conegut igualment com de Sant Pere. Al segle xvii, el 1611, s’obrí una nova plaça davant de l’església i, com no podia ser de cap més manera, fou la plaça de Sant Pere, anomenada així per la voluntat del poble, segons especifiquen els documents.

Encara avui la toponímia urbana segueix servint-nos un bon mostrari: tenim la plaça, el raval, el carrer Alt i el Baix de Sant Pere, així com la travessia i el corredor, i encara el de Sant Pere Apòstol.

La imatge del sant era present en altres indrets, fora de la seva església titular. Tal com s’ha dit, al portal que duia el seu nom, per tal de protegir-lo, I, des de finals del segle xiv, era reproduïda sota el porxo de l’hospital de Sant Joan (a l’actual carrer de l’Hospital). Allà, si més no a partir del 1398, hom podia contemplar les imatges de sant Pere, sant Pau, sant Joan Evangelista i sant Joan Baptista.

Finalment, cal considerar la festa major, objecte del llibre que teniu entre les mans, com un dels indicadors de l’expansió i consolidació de la devoció envers el sant. Fins i tot tenint en compte tots els factors socials i lúdics que formen part del corpus festiu, no podem oblidar que el conjunt d’actes s'articularen al voltant de dos moments cabdals relacionats amb sant Pere: l’exposició pública de la seva imatge, a l’ofici de Completes, i l’arribada de la seva imatge en professó davant de la Casa de la Vila. La devoció dels reusencs d’aquests segles pretèrits establí els actes que encara avui estructuren la nostra festa major.

Altres patronatges

Sant Pere, però, no fou l’únic patró de la vila. A partir de mitjan segle xv, si no abans, compartí el patronatge de Reus amb sant Sebastià, que era especialment recomanat per protegir de la pesta. Precisament per aquest motiu moltes poblacions, entre altres Barcelona, l’adoptaren per patró en aquells moments. Des de mitjan segle xiv el país –tot el món occidental, de fet– vivia sota l’esglai massa freqüent dels rebrots pestilents que d’una manera més o menys cíclica assolaven la terra. Assenyalem només que al segle xvi es diu que no passava gairebé un any sense que, almenys, es produís alguna alarma de pesta. No ha d’estranyar, doncs, la volada del culte a aquest sant, també a Reus. Se sap, si més no, que el 1456 la vila ja feia «gran festa» en un tal dia.

A Reus, però, el seu culte perdé força a partir del moment en què es consolidà la devoció a la Mare de Déu de Misericòrdia que, per als reusencs, tingué veritables poders protectors davant d’aquest flagell. És per això que la Mare de Déu de Misericòrdia sempre es representa amb l’ampli mantell obert. La simbologia és clara: sota el mantell acull tots els fidels en perill, i així resten protegits de tot mal. Malgrat això, el culte a sant Sebastià arribà, almenys, fins al segle xviii, tot i que a la segona meitat del segle xvii les pregàries ja es dirigien cap a Misericòrdia. Sobre sant Sebastià podem recordar que avui la seva imatge segueix presidint el portal menor de la prioral, al qual dóna nom, a la plaça del Castell.

Al segle xvi trobem els dos patrons de la vila units com a sants protectorsd’una confraria, la dels mestres de cases i els fusters; també els altres oficis de la construcció s’agrupaven en una mateixa confraria, posada sota el doble patronatge de sant Sebastià i sant Pere Apòstol. Tanmateix, potser per ser el patró de la vila, no és usual trobar-lo a les confraries. Més endavant, als patronatges que coneixem dels segles xvii i xviii,sant Pere no figura com a sant titular. Les confraries, això sí, gairebé totes tenien la capella a l’església prioral.

En canvi, sant Sebastià fou el titular d’una confraria des de mitjan segle xv. Al segle xvi, a més de la ja referida, també hi hagué la de Sant Sebastià i Sant Cristòfol, dels fadrins. I encara, al segle xvii, la de Sant Sebastià i Sant Ramon. Sant Sebastià fou durant segles una fita molt important al calendari festiu de Reus; si més no en temps moderns, i fins entrat el segle xx, marcava l’inici del carnaval.

La relíquia

Un moment especialment important per a la devoció de sant Pere devia ser el 1625 i 1626, quan arribà una relíquia del sant (un fragment de crani) i es féu la seva entrada al temple prioral.

La relíquia arribà a la població mercès als pares carmelitans i inicialment fou dipositada al seu convent. Hom preparà una festassa per rebre-la, anunciada per al 7 de novembre de 1625:

«Fonch determinat que per al dia que·s rebrà la relíquia del gloriós Sant Pere y se asentarà lo primer cuerpo del retaule, que·s criden totas las confrarias. Que traguen las banderas y lluminària, y la vila que done polvora y lo demés gasto sie a coneguda dels senyors jurats. Y que·s fase la festa conforme requereix la ocasió.»

Sembla que llavors també es féu un reliquiari, encarregat pels carmelitans i pagat per la vila, que devia representar el cap del sant:

«E més fonch proposat per dits senyors jurats dient com lo pare prior del monastir de Sant Juan demane que la vila li degue satisfer lo que ha costat la cabesa de sant Pere y los ports, lo que ells han pagat, per so miren lo faedor.Fonch determinat que los senyors jurats parlen al pare prior y tracten lo que se li ha de donar y ho negosien, deyxant-ho a sa bona discresió.»

El trasllat solemne de la relíquia des del convent de Sant Joan a la Prioral de Sant Pere fou la diada del sant de 1626:

«Fonch determinat per l’onrat Consell que per a sant Pere primer vinent se aporte la relíquia del gloriós sant Pere. Y que la festa se fase ab la sumptuositat posible a coneguda dels honorables jurats, ab tal que no y age soldadesca.»

La «soldadesca» fa referència als «soldats» que participaven, lúdicament, al seguici festiu. Aquell any la vila havia patit una certa mala maror i el Consell preferí evitar la presència d’homes armats pel carrer.

Els «soldats» pertanyien a les confraries, especialment a la dels pagesos, la dels paraires i la dels blanquers. A banda de la funció militar quan corresponia, els «soldats» tenien una funció més lúdica i es feien presents a la festa. En formació, anaven primer a la Casa de la Vila a rebre ordres dels jurats –els «coronels»– i després, armats amb arcabussos, s’incorporaven a la festa, com consta el 1620: «no deixaren lo capità ab sos soldats fer gran festa ab foch y tirs y lluminàrias per la vila, iglésia major y altres parts».

Desconeixem en aquesta ocasió quina fou la participació del seguici festiu. En tot cas, participarien a la processó les confraries amb les seves banderes, el Consell de la vila amb els jurats, les comunitats de franciscans i carmelitans, així com la comunitat de preveres de sant Pere i el prior.

En aquest moment, o potser més endavant, el reliquiaries guardà en un armari al presbiteri del temple. Era al costat de l’epístola, en un lloc prou alt, a vint pams d’alçada, de manera que per arribar-hi s'hagué de construir una escala que només s’utilitzava per la seva diada.

A més, l’armari era tancat per tres claus que guardaven, respectivament, el prior, la comunitat de preveres i el Consell de la vila. De tal manera que, per obrir-lo i treure el reliquiari, calia comptar amb la presència física dels responsables de cadascuna de les claus. Era una mesura de seguretat gens insòlita en una societat acostumada a compartir la responsabilitat i on els òrgans de poder local sempre eren col·legiats.

A l’actualitat, el reliquiari es guarda a l’altar major, sota la imatge de sant Pere in catedra, igualment encara tancat sota tres claus –les quals, fora del seu context original, han esdevingut protocol·làries, en un gest essencial per al compliment del costum festiu local– i només surt per la seva festivitat, a les Completes, i l’endemà, diada de Sant Pere, es porta en processó per a la fi tornar-se a desar i tancar sota les dites tres claus. El reliquiari actual, però, no és aquest primer: el féu més endavant, el 1696, l’argenter barceloní Francesc Via.

Ezequiel Gort

 

Primavera

Setmana Santa
Sant Jordi
Sant Isidre
Corpus
 
 

Monogràfics

Pirotècnia i castells de focs a les festes reusenques
Crònica de la Marina Reial (de S.M. Carnestoltes)
La festa major reusenca, dels inicis fins al segle XIX
Els vestits de la Vitxeta
 
 

Informació

La botiga de la Festa
Agenda
Calendari festiu a les escoles
 
 

Cercador