La Tronada
La TronadaMascles després de l´esclat
La Tronada
La Tronada
La Tronada
La Tronada

La Tronada

Si algun element identifica de manera inequívoca la festa major de Reus és, sens dubte, la Tronada, una antiga forma de preparar artesanalment la pirotècnia que ha fet retronar la plaça del Mercadal des de fa més de tres-cents anys. La Tronada ha esdevingut un ritual que assenyala els moments àlgids de la festa; el seu esclat, una part fonamental del paisatge sonor dels dies de Sant Pere, i el fet de calar-hi foc –privilegi, en principi, de l'alcalde– un honor per a qualsevol persona de Reus o de fora vila que hagi estat convidada a fer-ho. La Tronada és, en definitiva, un dels components més significats del patrimoni festiu de la ciutat, a cavall de la materialitat dels estris que s’usen per preparar-la i la immaterialitat de la seva execució.

La Tronada és una preparació pirotècnica que consisteix en un rec de pólvora traçat directament damunt de les lloses del paviment de la plaça del Mercadal, sobre el qual es disposen, a distàncies més o menys regulars, una trentena de peces anomenades mascles o morters i també trons. Amb la pólvora es dibuixa una línia que circula prop del límit exterior d'aquestes lloses, des d'un punt proper a l'edifici de l'Ajuntament fins a gairebé el punt inicial. Al tram final es traça un quadrat i, a dins, un dibuix que representa la rosa de Reus, un motiu del cartell de festa major, les claus que simbolitzen sant Pere o la data de la festa. La forma del traçat ha experimentat canvis al llarg del temps, ja que les fotografies, des de finals del segle xix, mostren tronades molt més curtes, dibuixades només en un cantó de la plaça, circulant per la seva part central, adaptant-se la seva forma per tal d’evitar el quiosc, o, fins i tot, convivint amb vehicles aparcats damunt de la plaça.

Pel que fa als mascles o morters, són peces metàl·liques –de ferro i, actualment, d'acer– de forma aproximadament cilíndrica –tenen la base lleugerament més ampla, per donar-los més estabilitat–, amb parets força gruixudes i una cavitat interior oberta per la part de dalt. A la base, un petit forat horitzontal comunica amb l'exterior i permet posar-hi la metxa. El nom morter explica el seu origen, relacionat amb l'armament d'artilleria; també il·lustra sobre l'ús que se'ls dóna. En paraules d'Antoni de Bofarull al segle xix, «tenen la forma de un morter de tirar bombas, és a dir, un canó o morteret de bronze [....], que pel costat té una petita obertura descendent fins a rans de terra, que serveix de fogorí. Dits mascles, trons o morterets se carregan ab pólvora, y en compte de taco se acaban de omplir de rejolí, o sia pols de rajola, atapint-lo a cops de martell, cebant-los després y acostant-los a la regatera».

Pocs aspectes han canviat des d'aquesta descripció de 1880. Al taller, els pirotècnics comencen la tasca preparant la metxa. De forma manual –antigament amb cotó i pólvora negra que, un cop s'havia assecat, tallaven– o industrial, s'obtenen els bocins que es col·loquen en cadascun dels mascles. Tot seguit es prepara una barreja de pólvora negra de caça –més polsosa– i aproximadament el doble de pólvora de mina –més gruixuda. La fórmula concreta és fruit del saber fer i l'experiència dels pirotècnics. En tot cas, es tracta d'aconseguir un producte que cremi a la velocitat adequada perquè la Tronada assoleixi el seu ritme d'esclats.

La pólvora barrejada es diposita a l'interior de cadascun dels mascles. Damunt de la pólvora es disposa una bola de paper de diari per tal d'aïllar-la i evitar que s'humitegi, ja que el morter es tapa amb successives capes de rajolí, és a dir, d'argila humida que es prepara mullant terra mòlta. Cadascuna de les capes del rajolí es compacta fortament –s'atacona– colpejant amb una maça la fusta amb què es manté collada. L'objectiu és que, en el moment en què la metxa es cremi, la pólvora exploti dins del mascle per efecte de la pressió. Una especial cura en el procés d'ataconament és imprescindible per garantir l'efecte desitjat.

S'evidencia, doncs, que el muntatge de la Tronada té un fort component artesanal, amb tres etapes: al taller pirotècnic, la preparació de cadascun dels mascles; a la plaça, el traçat del rec de pólvora i, després, la disposició dels mascles i trons al llarg del seu recorregut. Cal realitzar totes aquestes tasques abans de cadascuna de les tronades. El resultat final de la Tronada –la rapidesa amb què petarà, el volum del so, la quantitat de fum i l'olor que emetrà– depèn, en part, de la perícia amb què es realitzi.

Habitualment les operacions a la plaça són seguides amb gran atenció –i un punt de reverent admiració cap a la destresa dels operaris– per un públic força abundant, que gaudeix de la fase de preparació com d'una mena de privilegi d'acostar-se a la rereguarda de la festa.

Un cop muntada, ben poques persones poden accedir a l'interior de la plaça. Els elements simbòlics prenen llavors el protagonisme. L'expectació del públic va en augment, tant si la Tronada serveix per anunciar l'arribada de la festa, per encetar els actes del dia o per marcar el moment culminant de la vigília o del dia principal. Hi ha una valoració general que situa la Tronada molt per damunt de qualsevol element festiu. És per aquesta consideració que, des de fa algunes dècades, es reserva a la màxima autoritat municipal tot allò que es relaciona amb la seva posada en escena. És l'alcalde, doncs, qui té la prerrogativa d'encendre-la, o bé de designar una o diverses persones a qui es vol honorar atorgant-los aquest paper central a la celebració. En aquest sentit, per festa major ha quedat establert que és el pregoner qui encén la Tronada que segueix a la lectura del pregó; després de Completes, l'autoritat que ha estat convidada a participar en els actes de la vigília; al migdia, alguna persona o col·lectiu de la ciutat que tingui un paper especialment rellevant aquell any; i durant la processó, alguna persona relacionada amb la festa. Però, en definitiva, és l'alcalde qui té sempre la possibilitat de determinar qui encén cadascuna de les tronades.

El moment de l'encesa s'acompanya d'una tensió continguda, especialment pel que fa a la Tronada de la vigília, que compta amb un petit ritual afegit i exigeix als espectadors una espera molt més llarga. Dempeus a la plaça, sovint alleugerint amb un gelat o una beguda fresca la calor pròpia de l'època i de la massificació, han vist la baixada a Completes i han esperat pacientment el retorn del seguici i de les autoritats. Han contemplat l'entrada a plaça dels nanos, els gegants, la Mulassa, les danses i el bestiari i han acompanyat amb aplaudiments creixents el recorregut del pilar caminant fins al balcó de l'Ajuntament. L'Àliga, amb un dels seus moments més eufòrics de dansa, ha precedit les autoritats, que ja han entrat a l'edifici municipal. Amb la plaça ja a les fosques, han esperat en tensió creixent que s'obrís el balcó lateral i sortís l'alcalde. El mocador blanc a la seva mà, ben visible, és el senyal que s'espera a peu de plaça per acostar la metxa i encendre la Tronada.

Durant uns segons, la flama recorre el rec de pólvora i fa esclatar consecutivament, entre pauses, els trons i els mascles que va trobant. Ben a prop del traçat o bé arrecerats vora els porxos, els assistents segueixen atentament la claror vermellosa que es desplaça a gran velocitat; molts d'ells mantenen la boca oberta per tal de prevenir possibles afectacions als timpans. El fum es va acumulant. La flama gira a la primera, la segona i la tercera cantonada, arran dels fanals. La seqüència de petites i grans explosions culmina en l'enorme esclat del quadrat final, en el qual s'han acumulat força mascles –habitualment, nou– i un elevat nombre de trons. La claror vermella i daurada omple la plaça i, ben ràpidament, deixa pas a una gegantina fumerada, mentre el públic allibera la tensió acumulada en grans aplaudiments i visques. Un cop més, el ritual s'ha acomplert.

Tal com s'ha anat apuntant, aquest no és un retrat intemporal de la Tronada. Com qualsevol element festiu, la seva forma i funcions s'han anat configurant al llarg del temps. És necessari, per tant, donar algunes pinzellades sobre la seva aparició i evolució històrica.

Una forma antiga de foc festiu

Certament, la Tronada és una forma de la pirotècnia festiva que està documentada arreu del país en èpoques antigues. El seu origen cal relacionar-lo amb el costum de disparar trets amb armes de foc –ja fossin fusells o canons– amb l'objectiu d'anunciar una festa o de solemnitzar moments concrets de la celebració: l'entrada d'un personatge notable a la vila, el fet d'alçar Déu durant l'ofici o el pas de la imatge del sant patró per la plaça.

Les dates més antigues sobre la Tronada a Reus es localitzen en bona part a la documentació municipal –les que aquí aportem van ser publicades La tronada: festa a Reus (Carrutxa, 2001)– i d'alguna confraria d'ofici o gremi, sobretot les relacions comptables que ens informen de les despeses per a la seva preparació.

A començaments del segle xvii diferents confraries d'ofici aportaven a la festa formacions d'homes armats –conegudes com banderes– que engegaven salves, amb una funció semblant a la de la Tronada. Aquestes banderes gremials constituïen, de fet, la base de l'exèrcit de l'època. Per exemple, per Sant Pere, l'any 1625, el Consell va encomanar a les confraries que disparessin una tirada per tal de celebrar l'arribada de la relíquia del sant. Altres referències a la festa d'aquell moment ens parlen, fins i tot, d'una competició entre confraries en què es premiava «la filera que millor tirarà». A la segona meitat del segle xvii, però, després d'un període conflictiu amb els soldats que participaven a la festa i en un context de guerres successives, les fileres deixen de sortir habitualment a la festa. Aquest context coincideix amb la consolidació progressiva, a Reus, del costum d'aviar o «tirar los mascles» –és a dir, encendre tronades– com a pràctica d'ús civil de la pólvora durant la festa. Diverses notícies d'aquell moment esmenten altres tipus de pirotècnia com els voladors i les traques, o bé fan cites genèriques a la «pólvora per galejar la festivitat», el 1652, de tal manera que no podem assegurar si aquesta pólvora s'utilitzava en forma de trets, de coets, de mascles o d'alguna altra manera.

La primera referència explícita als mascles es localitza a finals del segle, en el context d'una festa de confraria. L'any 1677, la comunitat de preveres de la Prioral preparava la festa de la seva patrona, santa Susanna, que havia de comptar amb «cantoria a 4 cors, cobla de menestrils, molta còpia de cohets de totes sorts, abundància de pa beneyt, tea y pólvora per als tirs de mascles, y campana». La presència de mascles amb pólvora permet afirmar que aquest és el primer esment documental directament identificable amb allò que actualment coneixem com a Tronada.

D'aquest moment endavant, la Tronada apareix habitualment a les festes del calendari reusenc i és promoguda per diferents sectors socials, tant les confraries com el municipi. Les notícies de les festes que organitzaven uns i altres n'aporten noves referències. Així, per exemple, sabem que l'any 1696 la confraria dels pagesos pagava per «los trons y treballs de aviar mascles» amb motiu de la festa de Sant Isidre o que l'any 1699, el gremi dels blanquers i assaonadors feia tirar una tronada per la festa del seu patró Sant Llop.

En el context de les celebracions municipals, la Tronada es va integrar ben aviat al nucli d'elements habituals del costumari festiu reusenc. Als comptes municipals, des de començaments del segle xviii, les anotacions de despeses per «pólvora, trons i mascles» són comunes. Organitzar la festa de Corpus o de Sant Pere significava muntar la Tronada, fer sortir els gegants, la Mulassa i l'Àliga –aquesta, en els períodes en què va estar en actiu– i llogar els músics. De la mateixa manera, va passar a ser present a les diverses festes extraordinàries –solemnitats– que s'organitzaven amb diferents motius. El 1733, per exemple, l'Ajuntament pagava per 67 lliures de pólvora «quals en servit per tirà los trons y masclas» durant les festes extraordinàries en honor de sant Bernat Calbó. I la trobem també a les solemnitats relacionades amb Misericòrdia, entre elles les ben conegudes de 1792. Des de mitjan segle xviii es parla explícitament de Tronada.

La presència de la Tronada va anar en augment a finals de segle xviii i començaments del segle xix, en consonància amb el desenvolupament econòmic i social de la vila i amb l'eclosió de l'època daurada de les seves festes. Aquesta època veu l'aparició de la major part de les danses que avui coneixem –en aquest cas, de la mà de les confraries– i, també, d'una altra manifestació festiva de foc, el ball de diables. Mentre aquests altres elements festius s'integraven al seguici, la documentació ens parla cada cop més clarament de les dues funcions que adquiria la Tronada: assenyalar l'inici de la celebració o remarcar-ne els moments culminants. Així per exemple, el 1833, en començar les festes per la majoria d'edat d'Isabel II, «a las 4 de matinada aviaren una tronada per señal de las festas». I el setembre de 1812, durant la solemnitat per la promulgació de la constitució de Cadis, es va tirar una tronada i es van ventar les campanes en el moment en què va arribar a la plaça el seguici que passejava pels carrers un exemplar de la constitució.

A partir de les primeres dècades del segle xix, mentre el gruix dels elements festius començava a decaure i desaparèixer a causa de l'afebliment i dissolució del sistema gremial que els aportava, la Tronada i la resta d'elements municipals –gegants, Mulassa, música i danses que contractava puntualment el municipi– es va mantenir. La Tronada es va continuar utilitzant per solemnitzar festes majors, festes de barri –de Santa Anna, de Sant Cristòfol, de Sant Magí, de Sant Roc, el carrer de Vallroquetes, el de la Concepció...–, solemnitats religioses i, cada cop més, solemnitats de tema civil: en són exemples el feliç part de la reina Isabel II (1852) i la promulgació del matrimoni civil (1870). Hi ha notícies d'encesa de tronades per carnaval, en el moment de l'arribada del carnestoltes. També es va incorporar a les fires d'octubre, que es van començar a celebrar el 1883.

Al segle xx, en canvi, hom localitza les tronades bàsicament per festa major –en nombre variable, fins a cinc–, dins de les festes vinculades a Misericòrdia –com la de la coronació canònica de 1904, les que ho recordaren cada 25 anys o les del quart centenari de l'aparició, el 1992– i també per solemnitzar algunes festes cíviques com una assemblea catalanista a Barcelona el 1919, el 125è aniversari del ferrocarril el 1981 o l'arribada de la torxa olímpica el 1992.

La Tronada a la festa major, avui

A finals del segle XX i dins del context de festa major, la Tronada manté les dues funcions esmentades. Com a anunciadora, s'ha incorporat després del pregó que es pronuncia el dia 24 de juny; igual que succeeix en altres indrets, és el mateix pregoner que minuts abans ha convidat amb paraules a la festa, qui poc després l'encén. I, tot i que han desaparegut les tronades a punta de dia, es manté com a acte que obre el lluïment dels grups festius a la plaça, el matí de Sant Pere.

Les altres dues tronades remarquen alguns dels moments culminants de la festa. Tal com s'ha explicat més amunt, la Tronada que tanca el retorn de Completes –i que va seguida d'un petit castell de focs– constitueix el màxim esclat festiu de la vigília. La quarta i última es tira el mateix dia de Sant Pere, a la tarda, en un moment ben especial de la processó.

Finalment, la sortida del seguici acompanyant la imatge del patró és l'acte central de la festa, per la seva càrrega de representativitat col·lectiva, que s'explica en un altre indret d'aquest volum. La Tronada s'encén en el moment en què la imatge arriba al que es considera el punt més important del seu recorregut. A Reus, aquest punt és la plaça del Mercadal, davant de la casa de la vila. Ho determina el simbolisme de la plaça com a lloc central de la festa, a partir de la seva funció dins de la vida ciutadana. Probablement per raons d'espai –la placeta de Sant Pere era en època moderna encara més petita que en l'actualitat–, a Reus es va prioritzar com a moment culminant de la festa el pas per davant de la casa de la vila, en lloc de l'entrada del sant a l'església, tal com succeeix en moltes altres poblacions del país –Santa Tecla a Tarragona i Sant Fèlix a Vilafranca en són els exemples més coneguts.

La Tronada, patrimoni cultural

Els reusencs dels darrers segles hem anat atorgant a la Tronada un seguit de valors que l'han convertit en part del patrimoni de la ciutat, com un dels elements que la defineixen i caracteritzen. Sense deixar les seves funcions d'anunciar la festa i remarcar-ne els moments àlgids, ha acabat esdevenint, ella mateixa, protagonista d'algun d'aquests instants culminants. A Reus s'han perdut les tronades de les festes de barri o les que excepcionalment s'havien tirat en diferents punts de la ciutat. Fora vila, la pràctica es conserva –per bé que sense emprar mascles o morters– a Manresa o en poblacions properes com les Borges del Camp o Riudecanyes.

Des de fa dècades, sentir la Tronada al Mercadal és un acte de contingut identitari i emotiu per a aquells que es consideren vinculats a la ciutat de Reus. Els mateixos mascles, els mateixos coets, el mateix traçat de pólvora tenen significats ben diferents segons si peta la Tronada del pregó, la de Completes, la del migdia o la de la professó. Però en tots els casos, la Tronada porta la mateixa càrrega identitària: més enllà del plaer estètic pel seu so, per l'olor de la pólvora o per l'esclat de llum i fum, molts reusencs gaudeixen del que podríem anomenar un ritual de retrobament, de reafirmació de la pertinença a la ciutat. Ser present a la Tronada constitueix un moment de participació en la comunitat. Avui no són pocs els qui, privats de ser presents a la plaça en aquell moment, la segueixen a través dels mitjans de comunicació o demanen a amics o coneguts poder sentir-la petar a través del telèfon mòbil. Una munió de fotògrafs, professionals o aficionats, amb càmeres de major o menor qualitat o resolució s'esforcen en aplegar detalls del muntatge o de copsar aquell instant quasi imperceptible per a l'ull humà del petar d'un mascle o de l'esclat final.

Els sentiments es poden intuir també en els rostres, en les reaccions i en les discussions apassionades sobre la durada de cada tronada, sobre la intensitat de les explosions o sobre la qualitat del fum resultant. Per tots els racons de la plaça, mentre la processó es recompon, les danses es preparen o els grups enllesteixen els últims detalls de la revetlla, es poden sentir converses del tipus «Enguany ha petat més fort!», «I ara! Quan érem petits, sí que petava!». Mentrestant, molts guarden el desig d'assolir algun cop a la vida l'honor d'encendre-la. Tot plegat, per gaudir d'uns instants efímers que deixen petjada en el record i en el sentiment.

Salvador Palomar i Montserrat Flores

 

Primavera

Setmana Santa
Sant Jordi
Sant Isidre
Corpus
 
 

Monogràfics

Pirotècnia i castells de focs a les festes reusenques
Crònica de la Marina Reial (de S.M. Carnestoltes)
La festa major reusenca, dels inicis fins al segle XIX
Els vestits de la Vitxeta
 
 

Informació

La botiga de la Festa
Agenda
Calendari festiu a les escoles
 
 

Cercador

La Tronada pas a pas