Música i músics per Sant Pere
Música i músics per Sant PereGrallers actuals
Música i músics per Sant Pere
Música i músics per Sant Pere
Música i músics per Sant Pere
musics3

Música i músics per Festa Major

La Festa Major de Sant Pere de Reus té molts elements que la fan extraordinària; un dels més destacats és, sens dubte, la música. Les melodies, els intèrprets i la varietat de formacions esdevenen, per si mateixos, un autèntic espectacle.

Els músics, la part sonora de la festa

Permeteu-me que a part de parlar-vos de les músiques també us descrigui com viuen la festa els sonadors. El músic tradicional coneix molt bé l’ofici, durant l’any participa en celebracions de diferents pobles on toca amb diversos balls i pot veure com, amb el temps, els balladors i els regidors canvien mentre que els entremesos i els músics es mantenen festa rere festa.

El músic tradicional és un especialista: fa una funció que només pot fer ell, ha tingut un temps d’aprenentatge i ha d’estar disponible qualsevol dia de l’any; per això aquesta feina és remunerada. Graller i timbaler són oficis igual que, per exemple, fuster. Els músics comencen a preparar la festa major uns dies abans que comenci. S’ha d’assajar, preparar el repertori nou i estar en forma per aguantar tots els dies de la celebració.

Reus s’ha convertit en ciutat exportadora de músics tradicionals: el Col·legi Pare Manyanet en el món de la cobla i l’Aula de Sons, Escola de Música Tradicional, han generat una inèrcia que ha fet possible que els músics reusencs siguin coneguts arreu amb respecte. Tanmateix, per Sant Pere és festa a Reus però hi ha participants que treballen fora de la ciutat i, per tant, per a ells no és un dia festiu. Si Sant Pere cau entre setmana, sorgeixen problemes en alguns balls i sonadors. Aleshores és el moment de definir quins músics de Reus acompanyaran cada element i quins músics de fora vila són convidats. Alguns d’aquests últims vénen des de ja fa anys i ajuden a magnificar la festa, ja que tenen una gran vàlua pel treball de recuperació que han fet, pel mestratge i pel nivell musical que aporten.

Els instruments musicals amb més presència de la festa

La gralla –un instrument de gran potència, amb una canya amb forma de pala– ha desenvolupat diversos models segons l’època i els usos. El tipus més antic és la gralla seca, que es pot reconèixer per les seves característiques: uns dos pams de llargada, sense claus i acabada amb forma de campana, amb unes anelles metàl·liques anomenades argolles.

La gralla, a mitjan segle xix fou gairebé substituïda per una reproposta d’ella mateixa: la gralla dolça o llarga. El seu nom indica un so més dolç, amb un tub sonor més llarg. Mitjançant les claus s’augmenta la tessitura i es faciliten els cromatismes. Amb ella comença l’anomenada època d’or de la gralla, on compositors de renom escrigueren peces de moda, sobretot balls de parella com la masurca o el vals jota.

El món de la gralla entra en decadència a partir de la meitat del segle xx per canvis de moda i la repressió de la cultura tradicional durant el franquisme. A partir dels anys setanta i vuitanta, la revifalla popular i la música al carrer fa que s’agafi de model la gralla seca com una eina fàcil de construir i d’obtenir resultat sonors.

Amb la nomenclatura sac de gemecs anomenem avui el tipus català de cornamusa; també se l’ha batejat com a caterineta verda o criatura verda, entre d’altres. La característica per reconèixer el model català a primera vista és que els bordons pengen per davant del músic; és on hi havia el cap del xai, ja que la bossa o bot de l’aire es feia amb pell d’animal. Els bordons donen un pedal sonor fix i el grall és l’encarregat de la melodia. Aquest sistema de pedals el trobem i funciona bé des de l’època medieval.

El company inseparable del sac és el flabiol. És més conegut gràcies a la cobla de sardanes i en trobem dos models: el que utilitza la cobla, amb claus, especialitzat en fer notes agudes i que ha reduït la funció de la percussió a un tamborinet que, bàsicament, porta la pulsació; i el flabiol anomenat sec, sense claus, amb un so més fort als greus i amb un tamborino més gros i que té gran importància rítmica. Si us atureu a veure com fan anar els i les flabiolaires, amb independència, amb una mà la baqueta del tamborí i amb l’altra la melodia del flabiol, quedareu estorats.

Tarota és un dels noms que es dóna a la xirimia en ús popular al segle xix. És un instrument que esdevindrà el pare del tible i la tenora de la cobla de sardanes. És fàcil identificar-lo perquè té un tub llarg i prim acabat amb una grossa campana de fusta.

Tot i la presència d'altres instruments en les festes majors, la gralla és el més popular, almenys en quant a la quantitat d’intèrprets. Ha traspassat les fronteres territorials, d’edat i sexe. Va lligada als dos booms de la cultura popular: els gegants i els castells. També és cert que el fet de tocar la gralla s’ha convertit en una manera de participar i gaudir de la festa. El problema és que es toca per diversió pròpia i no per oferir un resultat musical al públic; és per això que massa sovint se senten grups que, musicalment, deixen molt a desitjar.

També cal dir que aquesta popularitat ha permès la creació d'escoles i que hi hagi gent que pugui viure professionalment de la música tradicional, ja sigui fent classes o construint instruments. Un exemple n'és l'Aula de Sons, que a hores d'ara compta amb més de deu anys d’experiència, un centenar d'alumnes i una dotzena de professors. D’aquí en surten alguns dels músics que participen a les festes d'arreu de Catalunya, i l'escola ajuda en les iniciatives de l'IMAC en la part musical de la festa.

La banda sonora de la Festa Major de Sant Pere

Els primers sons de la festa major comencen amb una iniciativa recent i molt simpàtica: el repartiment dels programes pels barris amb cotxes d’època, encabint-hi una parella de nanos, un graller, un timbaler i un xofer. Us podeu imaginar que no és fàcil, per no parlar del fet de tocar en moviment mentre els nanos saluden. Hauríeu de veure la cara dels conductors quan t’atures en un semàfor i en lloc del clàxon sona una gralla i un nano pica la finestra per entregar un programa. Això només pot passar per festa major!

Els dies abans de Sant Pere tenen força activitat: el 23 de juny comença una marató important de festes i música. A Reus surt el Carrasclet, es fa el correfoc i els músics són reclamats en vàries fogueres i a Valls, on també és festa major.

El 24 de juny, Sant Joan, comença oficialment la Festa Major de Sant Pere amb el pregó, la sortida dels ministrers al balcó de l’Ajuntament i la primera Tronada. S'inicien els actes previs al dia de Sant Pere: el cicle de concerts vermut durant els migdies a la Casa Rull, la Ruta del Masclet, la Prèvia (assaig del seguici), la Festa Major Petita… i tots necessiten música.

La festa major també s’anuncia a canonades. El Canó és un element que aporta moltes novetats. Amb música pròpia, entre rumba i garrotín –obra d'Àlvar Fortuny i estrenada el 2002–, el Canó és acompanyat per flauta travessera, guitarró, saxo, tuba, timbal, bombo i un fet molt bo per a la cultura popular: cantant les canonades; precisament aquest és el nom que rep el text satíric inventat cada any i repartit entre el públic perquè els passavolants s'apuntin a cantar-lo. Avui dia ens costa cantar o ho deixem en mans de professionals o de la ràdio. Hem de tornar a cantar! Visca les canonades!

El Bou és un element important en l'àmbit de participació a la festa. La formació musical que l'acompanya és un grup reduït de timbals fondos, grossos, amb cos de fusta i membranes de pell; el model tradicional utilitzat pels diables. La tensió de les pells es fa amb corda de la manera tradicional, cosa que els dóna un so greu i convençut. Els diversos tocs són obra d'Òscar Prats: tres de cercavila, dos usats per a les envestides, dos amb el nom de «Correbars» i un de processó, per si s’escau.

És bo que Reus no hagi caigut en la tendència massa freqüent d’associar percussió amb batucada; sovint es veu aquest tipus de grup amb elements festius d’altres viles i és un gran error; la gran sonoritat que té no permet que se sentin les formacions del davant i del darrere. Aquest problema també el trobem per Setmana Santa, on els grups de timbals són cada cop més grans o quan es vol afegir al seguici una banda de cornetes i tambors. Entre d’altes motius, sonorament no pot ser.

El Masclet –una combinació explosiva i dolça–, amb l’emblema de la beguda de la festa major ha adquirit un paper important a la celebració. Aquesta barreja de Plim i vermut ha generat una cercavila amb la participació d’elements locals i música variada. Darrere la bóta hi ha anat des del grup d’animació de carrer els McKensy's (uns escocesos exhibicionistes amb instruments tradicionals catalans) fins a una xaranga, passant per un grup de gralles i metalls com Metralla.

El so tradicional dels diables és el dels timbals fondos de pell, amb la important aportació sonora de les carretilles i xiuladors. El toc tradicional dels diables de Reus té un sistema mnemotècnic que s’usa perquè els més joves se l’aprenguin ràpid, es tracta de posar-li lletra al ritme. No és gaire puritana però la repetició d’aquesta lletra us ben asseguro que funciona: «que t'arranc, que t'arranc un pèl del cul».

Avui dia cal diferenciar els diables tradicionals dels diables que no ho són tant; aquests últims amb influències de la Fura dels Baus i, musicalment, amb tendència cap a la batucada. És important que els organitzadors d'un correfoc tinguin en compte les sonoritats perquè puguin conviure totes i, sobretot, donar continuïtat a les formacions tradicionals.

El Drac és acompanyat per una formació variable que combina flabiol i tamborino, sac de gemecs, tarota i, a vegades, tuba o acordió. La seva música pròpia és una composició de Rubén Valdepeñas en què la melodia progressivament es carrega de força i adquireix velocitat gràcies a les repeticions dels motius musicals, cosa que ajuda la culminació d'un final energètic lligat amb els pets dels coets.

L'últim element de foc inclòs al seguici és la Víbria. El seu acompanyament musical aporta un nou so a la festa major amb l'ús de quatre timbals fondos i tres gralls: unes gralles petites que actualment estan gairebé en desús. Per tant, amb la bèstia es recuperà un instrument i es crearen noves músiques pròpies, composicions de Daniel Carbonell.

La música de la Víbria té tres parts, cadascuna amb una funció diferent, que es poden interpretar per separat o seguides. La primera part, «L’entrada», amb un so medieval inspirat en l’origen llegendari de la víbria, s’utilitza en arribar a les places i per iniciar el ball; la segona, «El Ball», té un ritme de vals tranquil perquè la Víbria pugui fer els seus passos de dansa; i la tercera i última part és «L’Encesa», on els protagonistes són els timbals, que executen el ritme dels diables de Reus. Quan la Víbria s’encén s’hi afegeixen els gralls, que fan una melodia repetitiva que es va accelerant i que anima la gent a aplaudir entre les espurnes dels coets, quan tot s’acaba de cop amb la darrera explosió.

L’Àliga ha estat un èxit en molts sentits i és un referent per a noves bèsties locals. Ha introduït la cobla de sardanes amb l'aportació de la seva gran potència i els integrants de l'entitat han sabut donar a la bèstia el caire honorífic i representatiu que ha de tenir: ballen animadament quan cal i són respectuosos en la processó i dignes en el «Ball Solemne de l'Àliga de Reus».

La música, una obra mestra de Jesús Ventura, comença amb un temps tranquil i es va accelerant lentament, sense precipitacions, fins enllaçar amb la corranda. És molt difícil mantenir aquesta progressió i la Cobla Reus Jove ho fa perfectament. A Reus tenim una bona pedrera de músics de cobla gràcies al Col·legi Pare Manyanet, que introdueix molts infants en la disciplina dels instruments de banda i de cobla de sardanes.

El Lleó és també un element honorífic de les ciutats i ja s’ha guanyat un lloc al cor dels reusencs; compta amb dues músiques pròpies: la «Marxa del Lleó de Reus» i el «Ball del Lleó de Reus», compostes per Daniel Carbonell i la darrera harmonitzada per Albert Carbonell. Durant les cercaviles s'interpreta sovint la marxa, que ha arrelat força a la ciutat: comença amb una entrada una mica marcial que dóna pas a una marxa, que ens porta a la segona frase musical més alegre, amb pinzellades de ritmes més moderns. El ball s'accelera per arribar a un apoteòsic final, en què el Lleó roda vistosament.

El ball del Lleó és més solemne i compagina una melodia tranquil·la amb una de més animada, ara una ara l’altra, però finalment s’imposa la més energètica per acabar amb una bona demostració d’agilitat dels balladors.

Conjuntament amb el Lleó també neix una nova formació musical, Metralla, que enriqueix el panorama musical de la festa major de Reus; és una novetat en el món de la música tradicional, on es barregen les gralles amb instruments de metall. D’aquí li ve el nom, la mescla dels noms metall i gralla. Així s’enriqueix l'harmonia i s'aconsegueix una gran potència.

Per altra banda, el Basilisc aporta a la ciutat i a Catalunya un nou element de bestiari festiu. La seva música pròpia és una composició del reusenc Jordi Brunet amb l’arranjament de Jesús Ventura i la formació musical que l'interpreta està formada per gralles, metalls i percussió, amb músics provinents de diverses entitats de Reus.

Aquests grups tan nombrosos tenen gran acceptació entre públic i balladors, però cal ser prudent perquè no interfereixin amb altres formacions musicals. L’equilibri roman en que el ball senti bé els seus músics i que el seu volum no interfereixi en la dansa anterior o posterior. Els grups musicals que acompanyen el seguici més antic són un bon exemple d'equilibri sonor.

Antigament els nanos eren acompanyats amb violí i flautí, però actualment ballen amb gralles, normalment dels Ganxets, grallers del Baix Camp. Els nanos arriben i se’n van amb la «Marxa dels nanos de Reus», una peça en compàs de sis vuit molt alegre i saltadora. Quan són a la plaça poden ballar un pasdoble o un valset curt, però el ball més emblemàtic és el «Ballet de la Cadena»: les parelles de nanos s’encaren quan senten el crit de «fem una cadeneta!». Ja estan a punt per fer la funcional coreografia. És una cançó que, sovint, els reusencs s’animen a cantar.

Amb el fet d'acompanyar musicalment els gegants és quan un grup de grallers demostra la seva vàlua: es necessita un repertori variat per interpretar-lo durant moltes hores. Quan la gralla estava en decadència, els grallers que quedaven a Catalunya es podien comptar amb els dits d'una mà. La gralla i el timbal només es mantingueren vius a alguns pobles on es feien castells i a Reus amb els gegants; per això tocar per a ells té un valor afegit. Tot i això, la feina és compensada perquè veure ballar els gegants de Reus és impressionant: honoren la festa, caminen de manera única, ballen equilibradament i ja se’ls pot tocar el ritme que es vulgui que, tot i el seu elevat pes, saben ballar-lo.

La Colla Gegantera compta amb un gran nombre de codis. Els gegants plantats a terra amb el ballador a dins no s’alcen fins que el timbaler fa dos cops: pum pum!, i tots els gegants s’aixequen alhora. Impressionant. Podeu pensar que això passa desapercebut, però els nens i nenes de Reus ho saben.

Els grallers tenen una col·locació estudiada perquè tothom els senti bé. Quan surten tots els gegants, es col·loquen entre els Negres i els Moros, i quan surten en formació reduïda, entre els Japonesos i els Negres. Mitjançant les músiques, els grallers poden dirigir la colla quant toca caminar, parar o marxar d'una plaça, ja que hi ha una música per a cada ocasió.

Els gegants reusencs tenen diverses tonades pròpies: la «Marxa dels gegants de Reus», el «Valset –o Ballet– dels gegants de Reus» –ambdues compostes per Miquel Planàs i Mora cap al 1880–; la «Massurca dels gegants de Reus», estrenada el 24 de juny de 1993, obra de Miquel Àngel Ortiz, i la «Sonata dels gegants de Reus».

La «Marxa dels gegants de Reus» és una obra mestra de l’especialització. No cansa els grallers ni la gent que l’escolta. El repic constant del timbal –que no para mai– marca la velocitat del pas perquè els gegants es desplacin d'un lloc a un altre. Si els grallers paren, els gegants no caminen, és així de fantàstic.

Els gegants també tenen com a música pròpia la «Sonata dels gegants de Reus»; la seva funció és de repertori de ball a ritme de pas doble. La primera referència d'aquesta peça l'aporta un manuscrit, atribuït a Andreu de Bofarull i Brocà, on apareix una «Sonata dels Gegants per a dolçaina i tabal», amb data anterior al 1860. Recentment, una recerca sobre les músiques de l'Àliga de Reus de Galdric Santana, apunta que la «Sonata dels gegants de Reus» podria ser la segona part de l'antiga música de l'àliga de Reus. La peça musical d'aquesta figura tenia dues parts: la primera, anomenada «Mantuana», i la segona, la «Cançó». En desaparèixer l'àliga (cap al 1738), la «Cançó» fou adoptada pels gegants i es popularitzà com a «Sonata dels gegants de Reus».

La peça que sí que té una funció concreta és el «Valset dels gegants de Reus», que es toca com a comiat quan marxen d’una plaça o al final d’una ballada.

El «Toc de processó» és compartit per tots els elements de Reus i els castellers i es toca només durant la processó. Els gegants tenen un pas propi que executen durant tota la processó. És preciós veure'ls ballar en fila, ja que és molt difícil que tots vagin a l’hora al pas de la música que interpreta un sol grup de grallers; són qui realment marca el ritme que fa avançar la processó.

Musicalment, el «Toc de processó» és únic de Reus, té reminiscències d’altres tocs de diversos pobles però té prou diferències com per parlar d’un toc propi reusenc. Les seves notes llargues ornamentades, els retards i el joc de canvis de compàs amb les hemiòlies el fan extraordinàriament bell.

El Carrasclet és un gegant de magnífica construcció, i les seves músiques estan a la mateixa alçada. Podem sentir aquestes composicions, realitzades el 1986 per Biel Ferrer, a càrrec dels grallers reusencs Pentagralla, els acompanyants del Carrasclet.

La «Marxa del Carrasclet» està escrita en un compàs de sis vuit. És una melodia senzilla però d’harmonia atrevida. El «Ball del Carrasclet» és de compàs ternari a temps de valset. Juga amb l’escala frígia descendent, que li dóna un so especial. Són peces escrites avui però que mitjançant les modes tenen un so antic. Es nota que el compositor, Biel Ferrer, és graller perquè són molt adequades. Cal tenir en compte que Biel Ferrer formà part dels gralles de Reus durant els anys vuitanta. Aquest grup enregistrà un casset el 1984 en un moment on començava a recuperar-se la gralla arreu de Catalunya. Té molt de mèrit ja que hi sentim un repertori d’alta qualitat amb l'ús de gralles llargues, un instrument molt elaborat que encara avui, amb prou feines, hi ha constructors que el facin amb normalitat. Per si no n'hi ha prou, en aquest casset també hi podem sentir una cobla de tres quartans, formació que es recuperà a Reus el 1983, formada per sac de gemecs, flabiol i tamborí i tarota. La majoria de danses més antigues de Reus estan acompanyades per aquests instruments.

La dansa de galeres i cavallets era un ball que representava la batalla de Lepant entre turcs i cristians. Antigament s'escindiren, fent dos balls diferents; avui s’han recuperat per separat i com que només es coneix una sola melodia, ambdues danses la comparteixen. Deu ser l’únic cas on dos balls diferents –que a més van un darrere de l’altre al seguici– tenen la mateixa melodia.

La formació documentada que tocava amb el ball de galeres i cavallets era de xirimies; per aquest motiu el Ball de Cavallets recuperà l'acompanyament musical de tres tarotes, baixó i timbal fondo. Per motius de potència, durant uns anys, la dansa fou acompanyada de tres gralles i un timbal però, amb motiu dels deu anys del Ball de Cavallets, es recuperà la formació de tarotes. Per guanyar volum, es doblà el nombre d'instruments i actualment surten vuit tarotes i dos timbals. Actualment, el Ball de Cavallets és l’únic element del folklore que actua amb grup de tarotes, formació antigament habitual, i que avui dia és possible gràcies a l'actual bona salut d'aquest instrument.

L’arranjament musical, de Daniel Carbonell, té tres frases: una, la melodia original; l'altra, una variació amb característiques orientals que s'usa quan ballen els cavallets moros, i la tercera, de nova composició, la batalla, amb un ritme més animat.

El Ball de Galeres és una de les recuperacions més vistoses ja que té molts elements originals: el balanceig de les veles és magnífic, i el foc de les pistoles i la gran formació musical fan possible un bon espectacle visual i sonor. La seva música lliga elements actuals amb tradicionals, la qual cosa crea una nova sonoritat. El grup –format per instruments tradicionals de vàries disciplines que normalment no toquen junts com gralles, tarotes o tenores amb instruments clàssics de metall, a més d’una brillant percussió– és una creació de Roser Olivé i interpreta un arranjament de Joan Moliner inspirat en una instrumentació per a cobla de Tomàs Gil Membrado.

El ball consta d'una introducció dels metalls que dóna pas a la dansa, desenvolupada amb els canvis tímbrics que ofereix la varietat d’instruments. També té una part musical totalment de nova creació: la batalla, que té una sonoritat poc convencional ja que s’allunya de la melodia arranjada, que dóna un resultat molt espectacular.

Les danses del seguici següents són les recuperades fa més temps, dada notable, entre d'altres, amb els grups musicals que les acompanyen, totalment tradicionals, formats per entre dos i quatre músics. Les danses tenen característiques semblants: una melodia curta que es repeteix nombroses vegades i que s'usa tant per caminar com per ballar. A molts llocs, les danses tenen –o si no s'afegeixen– dues o tres melodies i, conseqüentment, coreografies. A Reus no ha estat així. Per al músic és cansat, ja que no pot aportar repertori propi i passa dos dies tocant una mateixa peça, un exercici incomprensible per a un músic no tradicional.

L'estructura de la melodia del Ball de Cercolets és la convencional dels darrers segles de la música occidental. Consta d'una frase de vuit compassos que es repeteix dues vegades, i canvia de forma més conclusiva al final de la segona. Aquesta estructura s'executa tantes vegades com faci falta. El ball sencer són unes setze o disset tirades segons el temps que tardin les balladores a desmuntar la bóta –o globus, que en diuen elles. El grup de grallers els Carreter de Lleida és l'encarregat d'interpretar-lo; una formació consolidada que dinamitza la cultura popular a la seva terra.

La melodia del Ball de Prims presenta característiques pròpies de peces molt antigues. Té vint-i-tres compassos, cosa que s'allunya dels cànons d'estructures de compassos de quatre en quatre o de vuit en vuit convencionals; també l'ús de pocs motius presentats de forma diferent per construir una melodia dóna pistes d'antiguitat i només utilitza una escala de cinc notes. És interpretada per sac de gemecs, flabiol i tamborí, tarota i timbal fondo, tot a l’uníson. Els instruments tocant a l’uníson sense veus donen un so excepcional i segons la distància en què s'escolta se sent més un instrument que l'altre. El tamborino i el timbal, en ser de pell, tenen una sonoritat greu, però això fa que se sentin de molt lluny. El flabiol és el cas contrari: té uns harmònics molt aguts però aconsegueix el mateix efecte. En canvi, el sac, amb els bordons, i la tarota tenen més presència a primera línia. Acompanya el Ball de Prims el grup Bufalodre, amb músics de gran reputació que participen activament a la vida musical reusenca.

La feina del músic tradicional quan acompanya els bastons és totalment funcional. Ha d’estar ben coordinat amb els balladors per ajustar perfectament el ritme dels cops de bastó amb el de la música; per això a vegades els bastons s’acompanyen sense timbal, per sentir millor com piquen els bastons.

La música de bastons pròpia de la ciutat és el «Ball de Bastons de Reus». La melodia demana agilitat als dits dels músics, igual que als balladors. La música és alegre i ràpida, sobretot quan arriba el final, molt accelerat; és aquí on el graller demostra la seva vàlua.

La peça del Ball de Mossèn Joan de Vic està recollida per Andreu de Bofarull, com moltes de les músiques de Reus. Ens diu que s’havia tocat amb violí perquè no tapés l’entonació. És l'única dansa del seguici que es canta. La melodia és en tonalitat menor, poc freqüent en balls, però fa de bon cantar. En una de les tirades del ball, els músics paren perquè se senti com canten els balladors. És una llàstima que no hi hagi més danses on es canti.

Antigament hi havia formacions petites i de poca potència: un flabiol amb els gegants, un violí amb els nanos, etc. Avui en dia, entre el soroll dels cotxes i la pèrdua per part de la gent de la curiositat i del valor de la música en viu, és inviable sortir al carrer amb aquests instruments. Ara la música és fàcil, la trobes a la ràdio, a l’ascensor, a les pel·lícules… és un fet habitual i, per tant, ja no té tant de valor.

La mitja cobla és la formació que acompanya el ball i és el nom que es dóna al sac de gemecs i el flabiol quan toquen junts. Cal tenir en compte que els balladors porten un escut i un bastó de fusta que fan picar i, de la mateixa manera que ho fan els picarols, enriqueixen el so de la dansa. El Ball de Mossèn Joan de Vic és acompanyat per Xavier Orriols al sac gemecs. Tenim sort a Reus de gaudir de les seves habilitats com a constructor, de la seva presència com a músic i dels seus coneixements i consells com a estudiós de les tradicions.

Una de les característiques de la música occidental actual és l’estandardització dels compassos o binaris, tipus pasdoble –per dir-ho d'alguna manera–, o ternaris, tipus vals. Antigament eren freqüents els compassos compostos amb combinacions de binaris i ternaris, però avui s’han perdut. Doncs bé, en el moment de la recuperació del Ball de Gitanes basant-se en la melodia escrita en ternari, es decideix ballar-la i tocar-la en binari. És una transformació sorprenent, gens freqüent ni lògica. Tant el Ball de Prims com el de Gitanes es troben en el mateix cas.

El Ball de Gitanes de Reus, a diferència dels de la resta de llocs, té només una melodia, que es caracteritza per un fraseig ple de parades cada dos compassos. La formació habitual que l'acompanya és de gralles.

El Ball de Valencians forma part del corpus de repertori tradicional de la gralla: a partir d’aquesta dansa neixen els castells. Musicalment, cal tenir en compte els picarols dels balladors, que donen un so continuat i marquen els accents dels passos com a la majoria de balls, i les castanyoles, que fan petar el balladors a ritme de la música; això reforça l’obligada interacció entre músics i balladors. El ball consta de dues parts: la primera, de ritme binari saltat i animat on es desenvolupen les coreografies, i la segona, de ritme ternari calmat, que s’usa per fer el castell. Actualment hi toquen els Vernets, grallers de Vilafranca.

La Moixiganga és un dels darrers balls recuperats pels incansables Josep Bargalló i Montserrat Huguet, de la Coordinadora de Danses Tradicionals de Reus. Les moixigangues tenen diversos passos amb melodies diferents però a Reus només se n’ha trobat una. En la recuperació del ball s’escollí l’opció de no crear-ne cap més. L’arranjament de la melodia és de Daniel Carbonell i des de l’inici ha estat interpretat per la reputada colla de grallers La Canya d’Or.

Un dels actes principals de la festa major és la diada castellera dels Xiquets de Reus, (amb grallers propis des de fa anys) que té un estricte protocol: els castellers surten del local mitja hora abans de la diada tocant «L'Amigó». En arribar a la plaça, el moment en què sonen les gralles significa que arrenca l'actuació. A l’entrada del carrer de les Galanes es munta el pilar per entrar a plaça i, amb el toc d’«Entrada a la plaça», els castellers presenten el seu pilar caminant fins al davant de l’Ajuntament. L’«Entrada a la plaça» té una cantarella animada que deixa al timbaler un petit solo. A Reus, s’ha personalitzat força aquest toc, amb una estructura pròpia i uns ritmes força particulars.

És freqüent que en peces que es toquen sovint s’hi facin petites variacions que esdevenen costum. Quan les ensenyes a altres músics, ja tens una nova versió d’un toc. Al tombant dels castells tenim músiques compartides per totes les colles, que cadascuna adapta a la seva manera. Aquests tocs realment són tresors de la música catalana. El «Toc de castells», d’origen incert, n’és un bon exemple. L’escala musical que utilitza és l’escala mixolídia, anomenada també escala catalana perquè és molt freqüent en la nostra música tradicional.

El «Toc de castells» és una música descriptiva. Serveix perquè els membres de la pinya que, amb el cap acotxat no veuen la construcció, s’orientin amb les gralles de la situació del castell i com han de reaccionar. La peça comença amb un toc d’alerta, que indica que el castell ja no té marxa enrere, després s'inicia arrossegadament la melodia fins que s’afegeix l’imprescindible timbal amb ritme constant, que no para mentre les gralles fan la melodia sense deixar de mirar el castell. Antigament tocaven cada vegada que es feia un pis. Quan el castell està a punt de culminar-se, amb l’anxaneta es fa el toc d’aleta: un trino enèrgic que més d’un cop ajuda a convèncer l'infant dubtós que ha de tirar amunt. Quan l'anxaneta aixeca la mà per fer l’aleta, s’ha de culminar el trino amb la nota més aguda de tota la peça, llarga i brillant, on s’ajunten els aplaudiments de la plaça. Després torna a arrencar la melodia molt a poc a poc, encomanant la calma als castellers, fins que es desmunta el pom de dalt i torna a agafar ritme fins al final. Amb el toc de sortida, una escala des de la nota més greu fins a la més aguda, avisem la pinya que el castell s’ha acabat.

Si el castell cau, els grallers paren de tocar; si només es despenja la canalla però l’estructura aguanta, els grallers segueixen tocant, ja que si la pinya afluixa hi hauria encara més problemes o si algú aixequés el cap i mirés amunt i li caigués el castell damunt podria prendre mal de debò.

Després dels castells s’acostuma a tocar el «Toc de vermut», una peça animada que, si la diada ha anat bé, desperta una mà de mocadors i balls de celebració amb la canalla al coll.

Les Matinades és l’únic acte de la festa en què els grallers són protagonistes, sense elements i gairebé sense públic. El dia 29 de juny a les set en punt del matí, uns valents fan una rotllana a la plaça del Mercadal i toquen conjuntament el toc de Matinades. A partir d’aquí, cada colla fa una ruta per la ciutat, visitant algun veí o entitat que la convidi a un mos, per acabar amb un esmorzar. Des de fa anys també surten el Ball de Diables –amb timbals i coets en les anomenades Matinades Tronades– i el Ball de Bastons.

Antigament, els grallers i timbalers havien fet la funció de pregoner, amb l'avís pels carrers despertant la gent del dia gran de la festa major i de la diada castellera. Aquesta funció avui no té sentit. Les Matinades és un acte que se celebra per mantenir una tradició i serveix per marcar el final de la festa nocturna de la revetlla d’una forma tranquil·la i enllaçar-la amb el dia de festa major. Per això és important l’esmorzar de les Matinades, on conviuen els que fan el primer àpat del dia amb els que fan l’últim de la nit.

Durant les Matinades només es toca el «Toc de Matinades», una melodia tranquil·la amb característiques del repertori tradicional: espais de timbal sol on la gralla descansa, notes llargues amb petits ornaments i una melodia fàcil de memoritzar. Musicalment, les Matinades de Reus tenen característiques pròpies: sonen a compàs de sis vuit, a diferència d’altres pobles.

Si us fixeu, cada carrer o plaça sona diferent: mentre s'acompanya els gegants o els nanos –que són els que fan més quilòmetres fora del seguici­– són molt notables les diferents ressonàncies quan surts d’un carrer estret i arribes a una plaça o a un passeig.

Personalment, la festa major té dos moments molt especials: un, a la processó de Sant Pere, als carrers de la Presó i de Santa Anna, amb poca gent perquè són estrets, on hi ha un públic que els agrada veure la processó de prop, on el canvi sonor és sorprenent quan arribes a la raval; i l'altre, quan s’acaba la festa major i acompanyes el ball a l’Ajuntament. El Mercadal està ple de veus i sons d’altres balls que es queden en silenci quan passes per la porta de l’Ajuntament i només se sent la teva música, forta i ressonant. Als portadors els agafa una alegria i fan un ball espontani, privat, força esbojarrat, amb la intenció de cremar les últimes energies que queden. Com més cansat acabis, més dies recordaràs que ha estat festa major.

Daniel Carbonell

 

Primavera

Setmana Santa
Sant Jordi
Sant Isidre
Corpus
 
 

Monogràfics

Pirotècnia i castells de focs a les festes reusenques
Crònica de la Marina Reial (de S.M. Carnestoltes)
La festa major reusenca, dels inicis fins al segle XIX
Els vestits de la Vitxeta
 
 

Informació

La botiga de la Festa
Agenda
Calendari festiu a les escoles
 
 

Cercador

La música de la festa

  • La música de la festa

    Ball de la Cadeneta dels nanos

    La marxa dels nanos

    La marxa dels gegants

    El valset dels gegants

    La marxa del Carrasclet

    El ball de cavallets

    El ball de cercolets

    El ball de gitanes

    El ball de prims

    Dansa de Mossèn Joan de Vic

    El ball de bastons

    Toc de castells

    El ball solemne curt de l'Àliga

Partitures

El Canó de la Festa Major

Toc de foc del ball de diables
Tabal

El ball del Drac
Tres quartans

El ball de la Cadeneta dels nanos
Gralles i timbal

La marxa dels nanos
Gralles seques i timbal

La marxa dels gegants
Gralles seques i timbal

La marxa dels gegants
Gralles dolces, gralla baixa i timbal

El valset dels gegants
Gralles seques i timbal

El valset dels gegants
Gralles dolces, gralla baixa i timbal

La sonata dels gegants
Gralles seques i timbal

La sonata dels gegants
Gralles dolces, gralla baixa i timbal

El ball del Carrasclet
Gralles seques i timbal

La marxa del Carrasclet
Gralla seca, gralla dolça i timbal

El ball de cavallets
Gralles dolces, gralla baixa i timbal fondo

El ball de cavallets
Quartet de xirimies i timbal fondo

El ball de cercolets
Gralla seca, gralla dolça i timbal

Dansa de Mossèn Joan de Vic
Mitja cobla

El ball de prims
Sac de gemecs, flabiol i tarota de do

El ball de valencians
Gralles dolces, gralla baixa i timbal

El ball de bastons
Gralla seca i timbal

El ball de gitanes
Gralla seca, gralla dolça i timbal

Toc de castells
Gralles seques i timbal

Entrada a la plaça
Gralles seques i timbal

Pilar caminant
Gralles seques i timbal

Toc de processó
Gralles seques i timbal

El ball solemne de l'Àliga
Cobla de ministrers

Toc de matinades
Gralles seques i timbal

Toc de vermut
Gralles seques i timbal