L´Ofici
L´OficiLa Prioral durant l'Ofici
L´Ofici
L´Ofici
L´Ofici
L´Ofici

L'Ofici

L'acte principal en la part religiosa de la festa patronal el constitueix l'ofici. Aquest és el nom que prengué a la baixa edat mitjana la missa major, mentre que posteriorment s'ha considerat l'ofici com una missa solemne i cantada en contraposició de la missa resada, antigament anomenada també baixa, perquè era resada en un to de veu a poc volum. A les festes majors, la missa central sempre ha estat un ofici, és a dir, una missa celebrada amb solemnitat, cant i acompanyament musical, sempre que es disposés de la possibilitat.

Es tracta, doncs, d'una celebració eucarística. Eucaristia és una paraula d'origen grec que significa acció de gràcies, que en la comunitat cristiana primitiva era practicada en assemblea. La celebració eucarística és l'element més característic de la litúrgia cristiana i l'expressió cultual per excel·lència de l'Església Catòlica. Aquest ritus, des de molt antic prengué la denominació popular de missa, provinent de la frase conclusiva de la celebració que servia d'acomiadament «ite missa est», pronunciada així en llatí durant molts segles i fins a la reforma del Concili Vaticà II (1965), que permeté la substitució del llatí per la llengua pròpia de cada lloc on es fes la celebració. Es pot traduir com «aneu-vos-en, és el comiat», però en la litúrgia catalana actual s'ha adaptat com «Aneu-vos-en en pau». Una altra de les conseqüències del Concili Vaticà II ha estat el fet de permetre la concelebració de l'eucaristia per un nombre no preestablert de preveres. Mentre que antigament l'ofici es distingia en l'àmbit popular per ser una missa de tres i amb l'altar fumat, és a dir, amb encens i un sol celebrant amb dos assistents (diaca i sotsdiaca) que l'acompanyaven però no podien consagrar, actualment l'ofici de festa major acostuma a ser una missa concelebrada, amb un nombre notable de clergues segons la importància del lloc.

L'ofici o missa consta de diverses parts; esquemàticament: una celebració de la Paraula, seguida del memorial de la Cena del Senyor (anomenada també Sant Sopar i Últim Sopar), que comporta la consagració del pa i el vi que són dispensats als fidels. En el món musical es coneix també amb el nom de missa les composicions sobre els textos litúrgics que es troben a la celebració: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus (antigament dividit en dues parts: Sanctus i Benedictus) i Agnus Dei. En segles passats i fins a la reforma de l'aplicació litúrgica de la música promulgada per Pius X (1903), els mestres de capella aprofitaven la solemnitat de la festa major per compondre misses que s'estrenaven a l'ofici del propi dia de la festa del sant patró.

A Reus antany l'ofici es feia al matí, com encara es celebra gairebé arreu. D'aquell costum n'ha quedat solament la Tronada del migdia del dia de Sant Pere, que s'encenia quan les autoritats tornaven d'ofici. Actualment l'ofici es celebra a la tarda, i d'aquesta manera s'ajunta amb la processó.

L'anada a ofici

Com en les Completes, és preceptiu que les autoritats assisteixin a l'ofici en corporació i ho facin acompanyades pel seguici festiu de la ciutat, és a dir, amb gegants, figures, entremesos, balls, castellers i música. Per això ja una hora abans de l'ofici, que actualment es celebra a dos quarts de set de la tarda, les campanes de la Prioral voleien per assenyalar el toc de festa i l'anada a ofici. Però si pels aires de Reus es proclama la imminència de l'esdeveniment, a la plaça del Mercadal, lloc de la concentració del seguici, l'ambient és més apagat, amb la presència gairebé exclusiva de figures, portants, balladors i músics, és a dir, aquells que hi són per obligació. En aquella hora càlida amb les acaballes de la sobretaula d'un àpat copiós com el de festa major, la tendència general és més propensa a l'abaltiment que no pas a la diligència i per això l'ambient de la plaça no té res a veure amb l'agitació de la vigília, malgrat que l'escenari i els protagonistes siguin els mateixos, inclosos els pirotècnics que preparen la Tronada.

Més enllà del Mercadal, els carrers de la ciutat són poc circulats, i just es desvetllen d'una necessària i merescuda migdiada. Ultra els festers i músics, que es distingeixen per la seva indumentària ritual, els primers que acudeixen a una convocatòria programada són, d'una banda, els sardanistes, per la tradicional audició i ballada a la plaça de Prim, i de l'altra, els feligresos, que ja abans de les sis de la tarda ocupen bancs de la Prioral per estar ben situats en l'ofici de festa major. Acostumen a ser gent gran, que no ha fet el tronera apurant la variada oferta revetllera de la vigília. Tanmateix, l'ofici també aplega gent més jove, diguem de totes les edats, malgrat que s'hi podrien aplicar aquells versos de Verdaguer descriptius de l'aplec que obre el seu gran poema «Canigó»:

«Les nines i donzells no preguen gaire,
que'ls tempta, omplint de melodies l'aire
la verda cornamusa que s'infla sota un pi...»

Amb tot això, la llarga comitiva que precedeix el consistori va desfilant amb salts i filigranes pel carrer Major cap a la Prioral. Les autoritats, presidides per l'alcalde, esperen circumspectes a la porta de l'Ajuntament el moment de la passejada. La disposició dels dignataris és idèntica que a la vigília a l'anada a Completes, amb la salvetat que s'hi sumen les autoritats dels cossos de seguretat i de l'Exèrcit de l'Aire, amb uniformes de gala.

Quan falten cinc minuts per arribar a dos quarts, dins l'església, el prior tot sol, només amb alba i estola, se'n va cap a la porta que llavors s'obre de bat a bat. Puntualment arriben les autoritats i, com a les Completes, a banda i banda de la porta de Sant Pere, els castellers fan els pilars d'homenatge mentre els gegants i les figures ballen a so del «Toc de Processó» en el moment que hi entra la corporació.

Al llindar, el prior els saluda amb encaixada de mans i, al costat de l'alcalde, es dirigeix cap a l'interior del temple amb tota la comitiva, encapçalats pel pendonista que porta la bandera de la ciutat. Mentre tots van cap als bancs que tenen reservats a les primeres files, a banda i banda, l'alcalde i el prior es dirigeixen a la Capella del Santíssim, a la sagristia de la qual es troben congregats els preveres, diaques i acòlits juntament amb l'arquebisbe, disposats per sortir en processó vers l'altar. L'alcalde els saluda i tot sol se'n va a ocupar el seu lloc a primera fila a l'esquerra del passadís central mirant l'altar. Mentrestant, el prior es revesteix per a la celebració. La presència de l'arquebisbe, quan hi és, atorga a la cerimònia la categoria de pontifical.

La missa

Una tocata a ple orgue apaga la xerrameca que no s'ha parat de sentir mentre dura l'esmentada desfilada. Tot seguit, una lectora, des del presbiteri, glosa les figures de Sant Pere i Sant Pau. Tan bon punt acaba, per la porta del Santíssim apareix la processó dels oficiants, precedits per la creu alçada flanquejada per cirials i un acòlit brandant l'encenser, que arrenca just quan la dringadissa de la roda de campanes, situada en un gran armari que la resguarda al presbiteri, s'escampa per les voltes de la Prioral. L'instant encara es fa més solemne quan les veus de l'Orfeó Reusenc entonen l'«Himne a Sant Pere i Sant Pau», amb el sumptuós acompanyament de l'orgue.

La comitiva, pausadament, va pujant al presbiteri, tot ocupant els llocs preestablerts, amb preeminència dels celebrants, revestits amb ornaments vermells, el color preceptiu de les festes dels sants màrtirs de l'Església, com el que s'escau. L'arquebisbe deixa el bàcul, es lleva la mitra i tot seguit encensa l'altar acompanyat d'un diaca i retorna al seu setial, ubicat a lloc preferent davant de l'altar i desplaçat al cantó de l'evangeli.

Llavors acaba la marxa i emmudeix l'orgue juntament amb el tritlleig de la roda de campanetes. En aquest moment s'inicia la celebració eucarística pròpiament dita. Es tracta d'una missa cantada, amb cantarella dels celebrants i respostes i cants del poble, i també, com s'ha dit, amb un determinant protagonisme de les veus de l'Orfeó situades a dalt del cor, juntament amb l'organista.

En les darreres dècades, pel que fa a la música, com en les Completes, a la Prioral s'ha seguit un esquema molt proper al model generat pel monestir de Montserrat, amb l'ús de moltes de les composicions per al cant litúrgic que des de la reforma del Concili Vaticà II han elaborat eminents monjos montserratins. Hi ha contribuït segurament la bona relació de les comunitats parroquials reusenques amb Montserrat, les quals, cada any per la Pentecosta, protagonitzen una magna peregrinació a la muntanya sagrada. Tanmateix, en els darrers anys s'hi pot sentir el preciós glòria de l'intel·lectual i músic Mn. Miquel Barbarà i Anglès, el canonge d'Almoster que, més enllà de l'acció pastoral, ha contribuït amb la seva música en la definició d'un determinat perfil litúrgic a la seu tarragonina.

Antigament, per als oficis de festa major es llogava un predicador forà de reconeguda fama i oratòria que declamava l'homilia des de la trona, equipament artístic sovint amb tornaveu, que la megafonia ha convertit en obsolet. Actualment és força útil per a la realització de fotografies i filmacions, per la seva elevada i equidistant ubicació a la part central del temple. Després de l'esmentat concili, la pràctica caigué en desús, i actualment predica el celebrant o qui ell delega. En el cas de l'ofici de festa major de Reus, on és gairebé obligada l'assistència de l'arquebisbe, li correspon a ell fer l'homilia, popularment anomenada sermó.

En aquest ofici, a més dels cants de l'ordinari de la missa i en correspondència amb la solemnitat, s'hi poden sentir motets barrocs o clàssics, d'autors coneguts, i també sonates d'orgue, en intercisos adients com l'ofertori, la comunió o la postcomunió. Aquesta celebració, per a la comunitat reusenca pren la condició d'un veritable ritu de pas col·lectiu, i d'aquesta percepció en resulta reforçada la sacralitat de la manifestació, i d'ací la necessitat que el cerimonial sigui preparat i executat amb cura i rellevància, com certament acostuma a passar.

La part central de l'ofici el constitueix el cànon de la missa, és a dir, des de després del Sanctus i fins al res del parenostre, i serva un ordre invariable que inclou les paraules i rituals de la consagració del pa i el vi per transformar-los en el cos i la sang de Jesucrist. La presència d'un nombre considerable de preveres concelebrants –tots els de les parròquies de la ciutat i altres de forans convidats– que es situen en semicercle al voltant de l'altar, de cara al poble i presidits per l'arquebisbe, mostra una imatge irrepetible en la resta de les cerimònies de l'any litúrgic. La uniformitat mimètica dels celebrants, amb la mà dreta estesa vers el centre de l'altar mentre reciten plegats a l'uníson les paraules de Jesucrist en el seu darrer sopar, és d'una corprenedora celsitud. Alguns pocs feligresos, segons una antiga consuetud, segueixen aquesta seqüència de genolls encara, i en actitud de recolliment més que no pas de contemplació. Segueix la commemoració dels difunts, i després d'elevar lleugerament sobre l'altar les espècies consagrades, es recita l'antic Per ipsum, et cum ipso... i es canta amb solemnitat el parenostre.

Després de l'Agnus Dei es dóna la pau. L'antic òscul de la pau, petó que en l'Església primitiva el celebrant feia als fidels, durant segles es vehiculà mitjançant el portapau, petit baix relleu de metall amb ansa, el qual es feia passar entre els presents, que el vesaven com abans havia fet el sacerdot. Actualment es retorna a l'esperit primigeni i els presents es donen la pau mútuament, cadascun amb els que l'envolten, en una encaixada de mans o petó en el cas de familiars pròxims.

Seguidament la comunió, o consumició de l'hòstia de pa d'àngel consagrat, es produeix amb fluïdesa pel bon nombre de sacerdots que poden distribuir-la, situats estratègicament en diverses parts del temple.

La missa finalitza amb benedicció solemne amb invocació a Sant Pere i a Sant Pau. Seguidament el clergat en processó torna cap a la sagristia de la capella del Santíssim, i en aquest moment l'Orfeó i l'assemblea de fidels, acompanyats per l'orgue, entonen el cant dels «Goigs a Sant Pere Apòstol», amb text d'Antoni Correig i Massó i música de Josep Fusté i Ferrer.

 

Monogràfics

Pirotècnia i castells de focs a les festes reusenques
Crònica de la Marina Reial (de S.M. Carnestoltes)
La festa major reusenca, dels inicis fins al segle XIX
Els vestits de la Vitxeta
 
 

Informació

La botiga de la Festa
Agenda
Calendari festiu a les escoles
 
 

Cercador

Actes de la festa

El repartiment del programa
El mercat al Mercadal
L'assaig del Seguici
Ballades de sardanes i esbarts
La Cercavila de foc
Barraques de Festa Major
El pregó
Cercavila del Masclet
El tomet de Sant Ganxet
Els concerts vermut
Les completes
Revetlles i concerts
El migdia de Sant Pere
L'Ofici
La processó