Revetlles i concerts
Revetlles i concertsRevetlla al parc de Sant Jordi
Revetlles i concerts
Revetlles i concerts
Revetlles i concerts
Revetlles i concerts

Les revetlles, els concerts i els espectacles

Sant Joan el 24 i Sant Pere el 29. Sant Joan, festa dels Països Catalans; Sant Pere, Festa Major de Reus. I al voltant de totes dues celebracions, una atapeïda agenda d'activitats marca el ritme dels dies més intensos de la vida ciutadana reusenca: processons, gimcanes, ballades de sardanes, havaneres, hip-hop, espectacles infantils, dansa a cel obert, seguicis festius i tota una llarga llista d'iniciatives que cada any ocupen més i més espai als fulls del programa d'actes. Qui s'ho deixa perdre és perquè vol, perquè d'opcions n'hi ha per a tots els gustos i per a tots els paladars, fins i tot tenint en compte la diversitat en matèria de tribus urbanes del Reus d'avui.

Oficialment, la festa major s'inaugura el dia de Sant Joan amb la lectura del pregó i la crida del pregoner des del balcó de l'Ajuntament tot just abans de la primera Tronada. Amb un Mercadal ple com un ou, perfumat amb les primeres untades d'aftersun de la temporada, l'espetec de la pólvora ens submergeix en un estiu ja irreversible, un estiu que arriba de cop i que s'ha de viure intensament. Potser perquè les temperatures dels darrers anys imposen ja a mitjans de juny els tirants i les sandàlies. Potser perquè en la tradició reusenca la festa major ha estat sempre la data assenyalada a les cases benestants per començar a fer les bosses i preparar-se per passar la temporada de calor fora de la ciutat: al mas, a l'apartament de Salou o al Reus Mediterrani.

Tot i que avui l'estiu reusenc ja no és un desert tan sec com fa unes dècades, la festa major, doncs, té encara aquest esperit com de voler-ho cremar tot d'una tirada, potser perquè tant la diada del patró com la de Sant Joan tenen en comú el protagonisme del foc. La revetlla, la part més festiva i lúdica de totes dues celebracions, però, té en cada cas un estil diferenciat. La de Sant Joan, precedida per l'arribada simbòlica de la Flama del Canigó, és una revetlla més de portes endins, amb ambient de mas, de coca amb recapte i pa amb tomaca, de fogueres i remullades a la platja a la sortida del sol. La de Sant Pere és una revetlla més de mudar, amb ritmes d'orquestrina i passos de ball, amb vestits nous de temporada i ramats de gent omplint els carrers i les places tota la nit.

Això és així avui i ho ha estat sempre, sobretot quan la festa estava marcada bàsicament pel santoral. A la dècada dels anys setanta del segle passat, la revetlla de Sant Pere era una nit d'autèntica posada de llarg, un gran aparador decorat amb marabús on dues cares d'un mateix Reus competien a redós de les dues grans entitats esportives de la ciutat: el CN Reus Ploms i el Reus Deportiu. Els responsables de tots dos clubs competien cada any per oferir el cartell més llaminer a un públic incondicional que esperava la cita per treure's de sobre l'ensopiment general de l'hivern. I el cartell no defraudava. Estrelles fulgurants de l'univers mediàtic de l'època, des de Julio Iglesias a Lorenzo Santamaría, incloent-hi estrelles d'altres firmaments, com la indomable Susy 4, van marcar l'accent de les revetlles més glamuroses de la història. Revetlles multitudinàries que avançaven els grans èxits musicals de la temporada i reproduïen en escenaris propers la mitja lluïssor dels espectacles televisius en blanc i negre. Tot plegat, amb la necessària ubicació de tots i cadascú per mirar i ser mirats: la majoria, ballant a la pista o a peu dret al voltant de l'escenari; els més privilegiats, asseguts a les taules reservades i remullant la celebració amb xampany.

El camí que ens ha portat des d'aquelles revetlles memorables a les actuals ha estat un camí llarg, amb canvis sobtats i canvis gairebé inadvertibles que ens han transformat profundament. Les revetlles, i la festa major en general, han canviat en la mateixa mesura en què hem canviat tots nosaltres en un procés col·lectiu que ha tingut alts i baixos i moviments de signe divers.

Com en tots els aspectes de la vida ciutadana, el 1979 marca, sense cap mena de dubte, un abans i un després en relació a la manera de viure la festa. Malgrat la migradesa de les arques municipals, la represa dels ajuntaments democràtics és fonamental per fer arribar nous aires a la celebració. La festa, la recuperació de la festa tradicional com una expressió d'identitat capaç de donar veu a tothom, és el gran eix de les actuacions en matèria cultural dels ajuntaments postfranquistes. Les desfilades del «coso blanco» i els exèrcits de majorettes queden definitivament enrere i la imatge de Sant Pere troba nous companys mentre fa el tomb a la plaça. I més enllà dels elements del seguici festiu, el capítol d'activitats lúdiques s'obre també a la participació i a la diversitat. La llista d'espectacles i actuacions programades es va engruixint cada any en la mesura que la cultura i l'oci ocupen més espai en la dinàmica ciutadana, en la mesura que la cartellera teatral es consolida i que la ciutat ocupa una posició pròpia en els nous circuits nacionals.

Entrats ja a la dècada dels vuitanta, amb el glamour de les revetlles de pocs anys enrere ja esvaït enmig d'una crisi general que obliga tothom a ajustar-se el cinturó, Sant Pere remena la cua tant com pot. L'agenda d'activitats es marca ja des de l'Ajuntament i des de les entitats i grups que miren de recuperar la tradició festiva en tota mena de fronts, des dels castells fins als diables, el so de la gralla o els espectacles infantils. Són encara anys de sarrons i macutos, de mocadors al coll i de xiruques. Però són també anys d'arribada d'aires nous carregats de modernitat, d'una modernitat de color negre i cinturons de cuir que pregona als quatre vents que són mals temps per a la lírica. En el desert impertorbable de la nit reusenca, amb la Metàl·lic tancant portes i el Dadà com a únic espai de trobada, els ritmes llatins del Gato Pérez al Mercadal empenyen els més moderns cap a la costa, sobretot a Cambrils, on hi ha bars a cel obert que tenen nom d'illa grega i locals amb aires de cabaret. Molts altres reusencs, menys moderns però igualment amb ganes de gresca, també baixen a Cambrils a viure la festa major de Sant Pere pescador al voltant del pòsit, on la ballaruca és sempre més animada i els carrers tanquen més tard. I si hi ha sort i es busca una mica més enllà de les grans revetlles, a Cambrils és possible ensopegar amb alguna troballa, com el concert d'una parella de músics que parlen d'una novia que es deia Ramon i que es fan dir Los Burros.

Poc a poc, però, la nit santperica reusenca s'anima. Per l'increment del pressupost municipal i, sobretot, per iniciativa ciutadana. Neix el que es consolidarà edició rere edició com un dels clàssics de la festa major moderna, a punt de complir ja vint anys: la Nit de Marxa a La Palma. Una cita festiva i musical amb bandes i grups que barregen i redecoren ritmes i sons tocats pel reggae, la rumba o l'ska. En el seu moment va ser una aposta innovadora i arriscada, «alternativa», per dir-ho amb un adjectiu que avui ja no significa res però que en aquells anys era un qualificatiu exacte. Malgrat tot, les primeres Nits de Marxa van obrir les portes de La Palma –La Palma definitivament en mans del poble– a tothom i van convertir la festa en una trobada autènticament multisocial, amb tribus de tota mena fent cua a les barres improvisades del bar, on es va estrenar el sistema d'adquirir primer els cupons i després anar a buscar la beguda i de passada tornar a fer cua. L'entusiasme dels que despatxaven no suplia la seva manca d'experiència i les cues eren sempre un embull de gent que anava fent moviments de colze mentre xerrava amb el veí. Era un dels aspectes negatius dels primers anys, comú a tots els actes que es feien a La Palma, com ho era també el tema dels lavabos, en algunes ocasions impracticables o fins i tot tancats. Quan funcionaven, però, eren un espai emblemàtic: les solucions improvisades per apanyar-se a les fosques i sense baldes van fer néixer bones amistats i coneixences entre la gent que hi coincidia. Malgrat les opcions de les revetlles i els balls en altres llocs de la ciutat com la plaça d'Anton Borrell, amb orquestres de les de tota la vida cantant el Pedro Navaja, La Palma ha estat sempre l'escenari més estimat, el més entranyable, també per la festa major, on tothom, qui més qui menys, té enregistrats un grapat de bons records.

Més enllà dels concerts de La Palma, l'agenda musical de les festes incorpora poc a poc noves sensacions multitudinàries, com els concerts dels 40 Principales que tenen lloc a la plaça d'Anton Borrell i que congreguen amplis sectors del públic jove i adolescent, o els macroconcerts del Pavelló Olímpic. El Mercadal, les Peixateries Velles i la plaça del Castell acullen també altres concerts i de vegades es fa difícil posar-hi els peus de tanta gent com hi ha. Des de l'Elèctrica Dharma fins a la Salseta del Poble Sec, la desfilada de grups és variada i diversa. I a banda del cartell, el pas dels anys porta altres canvis en aquests escenaris a l'aire lliure, on la normativa acaba prohibint la venda de begudes al carrer i obliga a instal·lar urinaris de campanya per minimitzar els efectes col·laterals de les festes.

La festa major es va escampant també per nous espais. Per exemple, la renovada plaça de la Llibertat, que en els darrers anys s'ha convertit en escenari de molts dels grans concerts del cartell de festes, amb preferència pels nous talents musicals que han triomfat a les llistes d'èxits i per tornar a veure, en un exercici entre nostàlgic i morbós, velles glòries de l'espectacle com Los Diablos, Los Sírex o La Unión. La nit de Sant Pere, en amigable competència amb la plaça d'Anton Borrell, la plaça de la Llibertat ofereix la que s'anuncia com la «gran revetlla» de les festes, amb orquestres de volada com Musicalia, Belissima, Xanadú o La Principal de la Bisbal que ofereixen al públic una barreja autènticament de festa major, capaç de combinar èxits internacionals com el «Rehab» de l'Amy Winehouse amb clàssics de sempre com «La Rosó» o el «Boig per tu». La potència dels equips de so, impassibles davant el patiment del veïnat fins i tot mentre es fan els assajos a mitja tarda, escampa la música per tota la plaça i quan l'orquestra surt a l'escenari els efectes de llum i l'atretzo componen un efecte espectacular. La infraestructura i les possibilitats de les orquestres d'avui ja no tenen res a veure amb les de fa vint o trenta anys, però l'esperit de sempre es manté i, de tan clàssic, aquest és, potser, l'espectacle més modern de tots els que proposa la festa major. O postmodern, millor dit, perquè a dalt de l'escenari la performance dels músics i cantants és un autèntic simulacre de realitat: una reproducció, detallista al màxim, de les actuacions «reals» dels artistes de qui reprodueixen les cançons. De totes les que es fan a la ciutat, aquesta «gran revetlla» és la que recorda més les antigues revetlles dels Ploms i dels Reus Deportiu. En aquest cas, però, a peu pla, perquè de taules reservades des d'on fer-se veure no n'hi ha ni una, si no són les terrasses dels bars que aprofiten per fer l'agost; en aquest cas, però, el que serveixen majoritàriament no són ampolles de cava sinó gerres de cervesa i tota mena de combinats.

Més enllà del que passa a l'escenari, l'espectacle és també a baix, a la plaça, transformada per una nit en una gran pista de ball. És l'altra part del simulacre, la que ens revela les múltiples cares de la identitat de l'individu postmodern. Es fa difícil de creure, en primer lloc, que tota aquella gent sigui de Reus, que aquella gernació de rostres i fesomies comparteixi l'espai d'una mateixa ciutat que per a la majoria de nosaltres és encara un poble on les fesomies de la vida quotidiana són encara força familiars. Aquí, un s'adona de cop que a Reus hi conviuen totes les races del món i que la coca amb cireres és ja una menja intercultural amb pinyols de totes les procedències geogràfiques. Gent diversa que es barreja amb la gent del Reus de tota la vida per compondre un canemàs lúdic i festiu ple de sorpreses. Com ara seguir les giragonses dels matrimonis que reprodueixen els passos apresos a les classes de balls de saló del centre cívic. L'abundància d'alguns escots i la vehemència dels jocs de cintura d'alguns balladors fan de vegades una mica de vergonya, sobretot quan hi reconeixes, amb les galtes enceses per l'entusiasme, la dependenta de la botiga on compres el pollastre o el veí nou amb qui et trobes cada matí a l'ascensor. Llavors te'ls mires d'una altra manera, de la mateixa manera que et miren ells a tu, i et fas aquella mena de preguntes que et feies quan eres adolescent sobre la vida secreta dels pares.

A la plaça d'Anton Borrell la revetlla –la «revetlla jove»– té un altre to, un altre ritme, una mica més ràpid. És també un dels indrets on és fàcil trobar-hi amics i coneguts a més a més de la gent diversa que habita el Reus d'avui. Al Mercadal, la revetlla és potser més sossegada, no pas pel volum de decibels que s'escampen per la plaça sinó perquè la gent hi entra i surt sense parar. Amb el decorat de fons de cal Navàs i els novíssims LED del Gaudí Centre, en aquest escenari privilegiat s'hi programen també pels dies de festa major altres menús: des de les havaneres de les Veus de Reus i Canya Dolça fins a espectacles de revista, amb números d'humor, de màgia i varietats.

Les varietats, en clau reusenca i signades per la gent del Bravium, són també presents, com a novetat dels darrers anys, en un altre escenari conquerit per a la festa: els jardins de la Casa Rull, un espai que acull també els concerts vermut per als que no es conformen amb les racions nocturnes d'espectacles.

Entre els clàssics moderns de la festa major, però, hi ha una iniciativa que s'ha guanyat a pols un dels primers llocs del rànquing de preferències, sobretot de la gent més jove: les Barraques de festa major. A punt de complir els deu anys de trajectòria, en el seu moment van ser una nova aposta que volia introduir a Reus un costum força estès en altres llocs: el de les entitats i associacions que aprofitant la festa munten paradeta per fer quatre calerons despatxant begudes i, de pas, expliquen en què consisteix la seva feina. Aplegades en un espai comú i amb un seguit d'actuacions musicals gratuïtes com a reclam, les barraques van néixer de la iniciativa de cinc entitats. Avui són més de vint-i-cinc les que hi participen, i malgrat els entrebancs i els maldecaps per trobar una ubicació amb garanties, s'han consolidat d'una manera espectacular. Ho van fer ja a l'esplanada del Mas Iglesias i ho han fet també en la primera edició a la nova ubicació del Parc de la Festa, al Roquís (o Rockís), amb servei de bus inclòs. Altre cop aquest és un lloc on trobar-hi tothom abans o després d'alguna de les actuacions que se succeeixen a l'escenari o un cop la música en directe s'ha acabat i la música enregistrada marca el ritme de l'anar i venir de la gent que no té pressa per tornar a casa. En aquest gran local a cel obert on les begudes se serveixen en gots retornables, l'oferta musical és variada i de qualitat. Des de la rumba de Gertrudis al so de metall made in Reus dels Laments of Silence, per l'escenari de les Barraques s'hi han pogut sentir els ritmes de la Fundación Toni Manero, Barricada, Al Tall, Kiko Veneno i Antònia Font, per esmentar només alguns exemples. Entre el públic hi ha també herbes de tota mena: els incombustibles supervivents del Focus i del Dadà, la gent del Campus, els Kunst & Revolution reconvertits en Perejil's, els de l'Àliga de Reus, els del Masclet i un llarg etcètera de rostres i de noms que integren el llarg seguici festiu de la vida nocturna. Fins i tot és habitual ensopegar-hi amb regidors i polítics, i amb líders espirituals de tota mena a la recerca d'ànimes càndides.

I anem per la cloenda. Perquè fa anys, la festa major s'acabava de manera oficial i solemne amb el castell de focs. Avui, els focs d'artifici continuen sent un altre dels clàssics de la programació, però han perdut bona part de la solemnitat d'abans. D'una banda, perquè estem ja una mica farts de tot i l'esclat de les palmeres i de les cuques de llums de colors ja no provoca aquells «oh!!!» d'admiració que abans s'aixecaven com un núvol per sobre dels caparrons del públic. D'una altra banda, perquè els focs, transformats en concurs d'exhibició, competeixen en horari amb algunes altres opcions per als que encara tenen ganes de gresca, com les darreres revetlles a la plaça de la Llibertat. Abans, quan els focs es feien a l'esplanada de l'avinguda de Sant Jordi i eren el darrer i únic acte previst a l'agenda, tenien un aire innegable de comiat. A partir de quarts d'onze de la nit la gent començava a pujar carrer de Llovera amunt amb el gelat a la mà per trobar un bon lloc. Sovint es podia veure encara alguns operaris col·locant les darreres càrregues de pólvora en el tram barrat al públic. La gernació era immensa, i l'estona d'espera tenia un aire de nostàlgia, i també d'expectació i de suspens, perquè aquell era un gran esdeveniment que tancava el parèntesi de les festes fins a l'any vinent.

Sigui com sigui, el que és evident és que l'oferta lúdica i cultural de les nits de la festa major ha anat creixent i consolidant-se any rere any, amb actualitzacions dels actes de sempre i amb la incorporació de noves iniciatives. Avui, més enllà de l'agenda estricta de la celebració, la programació s'expandeix encara encavalcant-se pel cap i per la cua amb ofertes festivaleres d'alta volada: el ReusBlues per una banda i el Reggus i el Perejil's Sound per l'altra, sense oblidar la programació dels teatres de Reus, que en època de festa major també es vesteix de gala. La celebració, doncs, s'ha allargat com un xiclet de maduixa, capaç d'enganxar-ho tot, de renovar gustos i textures sense perdre el sabor de sempre perquè tothom hi trobi el seu raconet. O per fugir-ne, que és també una manera de viure la festa. Dormir ja és més difícil, sobretot per als que viuen als voltants dels escenaris principals de les actuacions, però un dia és un dia i l'any és prou llarg per recuperar-se.

Perquè les nits de Sant Joan i de Sant Pere, i totes les nits que s'obren com un vano mentre dura la festa major, continuen sent per als reusencs les nits més curtes de l'any; o les més llargues, segons com es miri. Són nits en què, de sobte, es produeix aquell estrany fenomen que ens fa passar de la foscor a la claror del matí en una centèsima de segon, com si la frontera entre la nit i el dia fos tan prima com una agulla de cap. Llavors, en aquest moment màgic de llum, el temps és més ple, més lliure, més nostre. Al cap ens ressonen encara els ritmes de la festa que han emmudit ja per sobre dels edificis de la ciutat. El que ens envolta és només silenci, i enmig d'aquest silenci ens sentim fets d'una matèria diferent, amb unces d'un metall semipreciós. Formem part encara de la nit, i això fa d'aquest el millor moment de tots. I és en aquest moment de calma, en aquest llençol que s'estén davant nostre com un immens full en blanc, que cadascú escriu la crònica de la seva festa major particular. La història intransferible del que s'esdevé més enllà dels fulls de l'agenda d'actes, la que explica les mil i una formes que existeixen de viure i celebrar la diada del patró. Mil i una formes diferents i complementàries que componen un gran mosaic.

Potser d'aquí un temps, pels pecats comesos en nom seu aquests dies, Sant Pere ens farà passar alguna penitència abans d'obrir-nos les portes del cel. Però aquesta és ja una altra història.

Rosa Pagès

 

Monogràfics

Pirotècnia i castells de focs a les festes reusenques
Crònica de la Marina Reial (de S.M. Carnestoltes)
La festa major reusenca, dels inicis fins al segle XIX
Els vestits de la Vitxeta
 
 

Informació

La botiga de la Festa
Agenda
Calendari festiu a les escoles
 
 

Cercador

Actes de la festa

El repartiment del programa
El mercat al Mercadal
L'assaig del Seguici
Ballades de sardanes i esbarts
La Cercavila de foc
Barraques de Festa Major
El pregó
Cercavila del Masclet
El tomet de Sant Ganxet
Els concerts vermut
Les completes
Revetlles i concerts
El migdia de Sant Pere
L'Ofici
La processó